La Barcelona Freak

Enric H. March és un lli­cen­ciat en filo­lo­gia hispànica i semítica que exer­ceix de pro­fes­sor d’història, que ja ens havia impac­tat amb la publi­cació d’obres com Bar­ce­lona. Ana­to­mia històrica de la ciu­tat, Bar­ce­lona, una ciu­tat de ves­ti­gis o Somor­ros­tro. Mira­des literàries i que ara ha fet el tri­ple mor­tal amb Bar­ce­lona. Freak Show, publi­cat per l’Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona i Viena Edi­ci­ons.

El lli­bre és un excés, és super­la­tiu en tots els sen­tits i abso­lu­ta­ment reco­ma­na­ble es miri com es miri. El pri­mer que impacta és el volum, més de 600 pàgines, però amb això no n’hi hau­ria prou si el con­tin­gut no fos ter­ri­ble­ment magnètic i cap­ti­va­dor. Deu anys de tre­ball, ras­tre­jant, reco­pi­lant i orde­nant tota mena de docu­men­tació que l’autor pre­senta amb un rigor i una pre­cisió enci­clopèdics.

L’inici es remunta al segle XII, a les bar­ra­ques ambu­lants que ana­ven pels mer­cats i que ofe­rien pro­duc­tes i alguns espec­ta­cles, però el veri­ta­ble esclat arrenca amb força a finals del segle XVIII, per escla­tar amb la màxima potència al llarg del XIX i els pri­mers com­pas­sos del XX. La fas­ci­nació que es mos­trava a l’hora d’assis­tir a un càstig o a una exe­cució pública es trans­forma en negoci morbós a l’hora d’exhi­bir mal­for­ma­ci­ons físiques, malal­ties o, sen­zi­lla­ment, per­so­nes que no s’ajus­ta­ven als cànons de l’època. I de fet, el tre­ball de March demos­tra que Bar­ce­lona va ser una capi­tal més que nota­ble a l’hora de mos­trar aquests espec­ta­cles freak, lluny de Nova York, Lon­dres i París però amb una vita­li­tat dinàmica i enve­ja­ble que, de fet, és el que ha donat peu a la quan­ti­tat excep­ci­o­nal de mate­rial que conté aquest lli­bre.

Faquirs dis­po­sats a crear expec­tació gràcies al pati­ment, a les lace­ra­ci­ons, a cas­ti­gar el propi cos, i una soci­e­tat urbana en crei­xe­ment i dis­po­sada cada cop amb més força a gau­dir de l’oci, a dei­xar-se fas­ci­nar per tot allò que no coneix i que, en mol­tes oca­si­ons, esdevé una bar­reja d’atracció/repulsió que ho fa tot més fàcil. I així, les bar­ra­ques de fira es van con­ver­tint de mica en mica en un expo­si­tor de mera­ve­lles insòlites. Ani­mals exòtics, lle­ons, tigres, bale­nes, llui­tes d’ani­mals, i sem­pre tot­hom dis­po­sat a anar un pas més enllà. Dones mico com Júlia Pas­trana; Jo-Jo, el nen amb cara de gos; Krao, la baula per­duda en la cadena evo­lu­tiva; Alice Eli­za­beth Doherty, la noia amb pèl de llana; Lio­nel, l’home lleó, i una amplíssima vari­e­tat de malal­ties i mal­for­ma­ci­ons genètiques que esde­ve­nien carn d’espec­ta­cle.

Hi cabia tot, l’ambigüitat sexual, els defec­tes físics, les muti­la­ci­ons de nai­xe­ment o poste­ri­ors, els gegants, els nans, els gras­sos, els prims, qual­se­vol punt insòlit que pogués ali­men­tar la pos­si­bi­li­tat d’engran­dir els zoològics humans; però el lli­bre va més enllà i explora també els espec­ta­cles lli­gats a la mort, com el que va pro­ta­go­nit­zar el faquir Taimú el 2 de juny de 1993: va ser cla­vat en una creu i havia de roman­dre cru­ci­fi­cat durant cinc dies, men­jant, bevent, rient i par­lant amb el públic que des­fi­lava davant seu a totes hores, però una denúncia va fer que la poli­cia aturés l’espec­ta­cle abans d’arri­bar al final. Però també s’atura a mos­trar opci­ons com les de Joseph Pujol, le Pétomane, que va arri­bar a ser l’artista més ben pagat del mític Mou­lin Rouge de París gràcies a la seva habi­li­tat per con­ver­tir els pets en tota mena de sons.

Però més enllà de les anècdo­tes o de les curi­o­si­tats, el que fa que el lli­bre i la feina d’Enric H. March siguin una veri­ta­ble obra d’alt nivell és pre­ci­sa­ment el rigor i la pre­cisió en tot el mate­rial que ha pogut reco­pi­lar. A més de car­tells, de foto­gra­fies i de docu­ments, el gran encert és la capa­ci­tat didàctica que té Bar­ce­lona. Freak Show, ja que esta­bleix una cro­no­lo­gia històrica i un estudi deta­llat que té a veure amb la història, amb la soci­o­lo­gia, amb l’evo­lució de la soci­e­tat, i que ens retrata a la per­fecció els can­vis vis­cuts al llarg dels últims tres segles, dis­sec­ci­o­nant amb pre­cisió quirúrgica aquesta passió de l’ésser humà per tot allò que des­co­neix, per aquest difícil equi­li­bri entre l’amor i l’hor­ror, entre el que ens diver­teix i el que, en certa manera i de forma interna i sub­til, ens ter­ro­ritza. L’autor atura l’estudi als anys trenta del segle XX, al Museu Anatòmic de Fran­cesc Roca i les encara impac­tants foto­gra­fies de la Venus anatòmica, però segur que hau­ria pogut seguir perquè aquesta fas­ci­nació per la repulsió, pel que ens és des­co­ne­gut i per la mort, és i serà sem­pre una cons­tant humana.