Sentir-se ben tractat

La meva generació és aquella que, quan demanava en un bar un bíter, podia esperar que li preguntessin si el volia Cinzano, Campari o d’alguna altra marca, però que no esperava que li preguntessin si el volia amb o sense alcohol. Era amb alcohol. Aquesta és la gran diferència ara mateix, ja que si demanes un bíter te’l posaran sense alcohol per defecte, sigui Kas o una altra marca. El bitter és un preparat d’herbes i cítrics amb gust amargant, d’aquí el seu nom, i d’un elevat grau alcohòlic. Però per algunes noves generacions de gent que fa de cambrer un bíter és sense alcohol i ni saben que l’original en porta. Als qui ens agrada ja ho hem après i acceptem el sense alcohol o, allà on en tenen, el demanem explícitament amb la marca que el caracteritza. Més que del bíter, volia parlar del tracte que reps a molts bars i restaurants i que, ara que ja soc gran, m’irrita. Aquesta setmana vaig demanar un entrepà de fuet i vaig preguntar si el pa amb tomata era sucat o pintat, cosa aquesta darrera que no suporto. No sabien de què els parlava, però quan els vaig explicar què volia dir sucat me’l van portar sense oli ni sal. I es van sorprendre quan en vaig demanar per amanir-lo. Vaja, que em van fer mala cara com si fos una rara avis. I em passa sovint. No es tracta d’una qüestió del preu que pagues, sinó de sentir-se ben tractat, i això pot passar en un restaurant de menú o en un restaurant de categoria. I a la inversa. Pots anar al Motel Empordà al Mas Marroch i sortir-ne content igual que si fas el menú a la Masia del Pernil o l’Occi, per posar exemples com n’hi ha tants d’altres. I pots anar a un restaurant que es creu de nivell i sortir-ne emprenyat del tracte (i a vegades del menjar). El plaer que et facin un steak tartar al davant com ara fa el Divinum recorda el bon tracte del senyor Agustí Ensesa al seu Edelweis. Veure netejar un peix per qui en sap, com em va passar al Motel, et reconforta amb la gent que sap donar un servei i fer-te sentir ben tractat, la principal feina que té un maître o cambrer de sala, segons el gran Àngel Vilanova. Insisteixo, no és qüestió de preu. Aquest dia en un bar em van dir, i no de bones maneres, que era self-service, com si hagués de saber-ho. I, posat a demanar, no m’agrada la cantarella de “sol” que et fan després de demanar cafè. Com diu el meu amic Francesc Sánchez Carcassés, “per què he de prendre un cafè sol si vaig acompanyat?”.