Viure després de la fugida

Els tres nens i la seva mare, aca­bats d’arri­bar des d’Ucraïna fins a Guis­sona, mira­ven amb cara trista la càmera de TV3 que ahir els va anar a gra­var a la casa de la seva fami­liar que els ha aco­llit a Cata­lu­nya. Són els pri­mers ucraïnesos que arri­ba­ven a aquesta població de la Segarra però no seran els últims, ni en aquest muni­cipi ni en els altres. El nom­bre de refu­gi­ats que fugen d’Ucraïna empe­sos per la guerra es comp­ten per milers. Les xifres que va faci­li­tant l’Alt Comis­si­o­nat de les Naci­ons Uni­des per als Refu­gi­ats (ACNUR) que­den cadu­ques en pocs minuts i ja s’entre­veu com la crisi de refu­gi­ats més greu a Europa en l’últim segle. Ahir la xifra va ascen­dir fins als 660.000 ucraïnesos, dar­rere de cadas­cun dels quals hi ha un drama per­so­nal i una ver­go­nya col·lec­tiva. Han tin­gut la sort de poder sor­tir del seu país en guerra, si és que dir-ne sort, de la fugida obli­gada de casa seva, és prou digne per refe­rir-nos-hi. La res­posta a l’emergència d’Ucraïna podria avançar aquest dijous en la que sem­bla una bona direcció: la Comissió Euro­pea ha d’apro­var l’acti­vació de la direc­tiva de pro­tecció tem­po­ral per als refu­gi­ats, una nor­ma­tiva que data de l’any 2001 però que no s’havia posat mai en fun­ci­o­na­ment, i que ha de per­me­tre a les per­so­nes que venen d’un país en guerra tenir un esta­tus de pro­tecció, d’entre un i tres anys, de manera que hi puguin viure de manera regu­lar. Una mesura sense pre­ce­dents i que cal veure com es con­creta, però que ha de ser­vir per ofe­rir una vida digna a qui vin­gui a casa nos­tra men­tre la seva pateix el cop més des­car­nat.