Mentider conegut, ja no és

L’u d’octubre del 2017, a Barcelona, havent vist imatges en temps real de com membres de les forces d’ordre públic apallissaven adults i nens i fins i tot equips de televisió estrangers amb contundència als col·legis electorals circumdants (però no pas, afortunadament, al que jo feia guàrdia), cap al migdia vaig anar a un bar per fer un mos. A la televisió, la vicepresidenta del Gobierno, Soraya Sáenz de Santamaría, assegurava a la pell de brau sencera que la seva policia havia actuat amb “proporcionalitat i professionalitat”. Quan el poder diu mentides tan descarades tot i que, òbviament, coneix la veritat, demostra que condona la pròpia brutalitat, segurament perquè la considera políticament necessària. En el cas ucraïnès, la immensitat de la violència és només superada per la de les falsedats del Kremlin, que ha prohibit les paraules guerra i invasió per descriure el que és evidentment una guerra invasiva, alhora que assevera que no ataca objectius civils, per bé que tot el món pot veure que ha arrasat ciutats senceres; i insisteix, a més, que tot això ho fa per “desnazificar” Ucraïna. Cosa que ens remet a l’episodi més vergonyós de la Guerra Civil a Catalunya, descrita per Miquel Berga al seu assaig fascinant Quan la història crema la mà (Tusquets, 2020): el maig del 1937, els anarquistes i els del POUM van ser empresonats i sovint executats pels comunistes pro Moscou, que els acusaven de ser pronazis. I molta gent s’ho va creure, de la mateixa manera que molts russos –mentre celebren la destrucció feixistoide d’Ucraïna– creuen que els ucraïnesos són feixistes amenaçadors: un cas clar del que Orwell va anomenar “pensament doble” a 1984: “usar l’engany conscient alhora que es manté el convenciment de procedir amb total honradesa.” En fi, torna el totalitarisme per la porta de darrere, a menys que es doni als ucraïnesos el que faci falta per tancar-la.