Cases de fusta

Si has tin­gut un pare que ve de l’Atlàntic, el teu somni de feli­ci­tat serà una casa amb rodes. Ens hi vam acos­tar el dia que vam anar a un con­ces­si­o­nari de cot­xes per veure un model de Jeep amb seients ple­ga­bles, a propòsit per incor­po­rar-hi una màrfega i pot­ser una caixa d’eines, però érem tants que ni ben api­lo­nats no hi hauríem cabut i, d’altra banda, objec­tava la mare, on ren­taríem els plats, on guar­daríem la roba i el men­jar? Així va ser com vam aca­bar en una fira de cara­va­nes, ima­gi­nant que ens n’anàvem a les quim­bam­bes amb les Nancy i els Jey­per­man, i més enda­vant, exa­mi­nant per Nadal tot de pros­pec­tes de cases nòrdi­ques pre­fa­bri­ca­des, que te les por­ta­ven allà on volies i hi entra­ves a viure al moment. No va pros­pe­rar cap d’aquests pro­jec­tes al·luci­na­to­ris que em retor­nen la família una mica hip­pie que no vam ser. La fugida més esbo­jar­rada hau­ria estat anar-nos-en a Austràlia, que va ser el pen­sa­ment que va ron­dar els pares quan encara tenien el pis d’aca­bats de casar, amb la mei­tat de les rajo­les que balla­ven i el tre­si­llo del men­ja­dor pen­dent de pagar, però també se’n van des­dir. Ho com­pen­sa­rien, anys després, com­prant un ter­reny al mig del bosc, on ens por­ta­ven cada cap de set­mana a ima­gi­nar que ens hi fèiem una casa de fusta, amb un jardí i un hort vora un cami­net que por­tava a una font a l’ombra de la qual, molt més enda­vant, pen­sa­ria amb enyo­rança en els veïns que sí que van emi­grar a Mel­bourne. I bé, els som­nis a vega­des es com­plei­xen quan no els neces­si­tes. Durant mesos, he sen­tit a tocar del pis de for­migó on visc com s’anava aixe­cant el bloc de fusta de Bet Cap­de­ferro i Ramon Bosch, reco­ne­gut recent­ment amb el Premi d’Arqui­tec­tu­res del COAC. Venien cami­ons a des­car­re­gar-hi uns tau­lons enor­mes, però amb la mateixa olor intensa de molsa i ser­ra­du­res d’un taller de cadi­res de balca, i des de la gale­ria, men­tre este­nia la roba, sen­tia com hi tre­ba­lla­ven els obrers, un soroll huma­nit­zat per aque­lla mena d’eines que s’aga­fen amb les mans: un mar­tell, un xer­rac, el cloc d’una galleda que puja­ven amb politja. Sem­bla­ven mai­nada jugant, com nosal­tres quan vam cons­truir una cabana amb la capsa de la pri­mera ren­ta­dora. El pare ja és mort, però li agra­da­ria saber que ara exis­tei­xen blocs sen­cers de case­tes de fusta, amb la cuina al mig, com volia la mare, i una ter­ras­seta on ima­gi­nar-te que tor­nes a ser a l’Atlàntic.