La capseta, el niu, la casa

El primer joier sempre ha estat una capsa de cartró. A vegades, diminut com una capsa de cerilles o, ben bé, una capsa de cerilles, com la que vaig agafar del moble on el pare tenia el tabac per guardar-hi totes les fotos de carnet que vaig trobar extraviades per casa, les del pare mateix, la mare, l’àvia, l’avi, els germans, la tia i tot. La tenia al capçal del llit, perquè em fes companyia, i de tant en tant l’obria per mirar-me les fotografies com si fossin cromos d’una altra família que s’assemblava extraordinàriament a la meva. El dia que el pare em va regalar una capsa buida d’havans, vaig descobrir com n’era, de difícil, reunir records que anessin en més d’una direcció. Em donava per fer-hi cabre, junt amb les fotos de carnet, les gomes dels cabells, els clips de colors, una entrada del cinema, els ferros de l’ortodòncia, una medalla de consolació de no sé quin cros, el botó rebec de la bata escolar, les arracades del bateig i el braçalet nomoblidis amb el meu nom gravat en or, i un bolígraf tan bonic que mai no vaig gosar fer servir, fins i tot l’agulla de ganxet amb què vaig fracassar com a brodadora de profit. Aquesta capsa no l’obria tan sovint. Era més un calaix que un joier. Gaston Bachelard, a La poètica de l’espai (Angle), potser diria que en aquesta “masmorra d’objectes” hi havia la mateixa diferència que entre un niu i un armari, o entre un racó i una petxina. Tots són espais d’intimitat, però activen poètiques diferents sobre “la vida secreta”, sobre l’obertura i el pany, sobre el dins i l’enfora, sobre la imaginació i la memòria, sobre la manera de ser a casa dins una capsa de cerilles.