Rosenthal i la valquíria

Recor­dant David Rosent­hal, jueu nas­cut a Nova York, tra­duc­tor a l’anglès de La plaça del Dia­mant, Tirant lo Blanc, etc., he pen­sat en una de les referències més rebre­ga­des de Josep Pla: la dis­tinció entre amics, cone­guts i salu­dats. Molts que l’esmen­ten no sem­blen haver lle­git res de l’escrip­tor i el citen de forma esbi­ai­xada, com si Pla dis­tribuís les rela­ci­ons huma­nes a la manera del cate­cisme: la Santíssima Tri­ni­tat és el Pare, el Fill i l’Espe­rit Sant. L’escrip­tor, però, ho matisa més i for­mula la terna després de con­si­de­rar les seves per­so­nals rela­ci­ons huma­nes: “No crec haver ins­pi­rat mai cap passió, ni entre els homes ni entre les dones, cosa que, en l’època que hem vis­cut, no em des­plau gens. En aquest aspecte de la vida hi ha els amics, els cone­guts i els salu­dats. Rara­ment he arri­bat a cone­gut. He for­mat part del bloc dels salu­dats.”

Tor­nant a Rosent­hal, segons la pers­pec­tiva de Pla –i això demos­tra que la clas­si­fi­cació no val per a tot­hom-, no crec que arribéssim a ser amics, però sí que vam ser més que cone­guts. A prin­ci­pis dels setanta vam rela­ci­o­nar-nos durant uns mesos, perquè l’ame­ricà va com­par­tir el nos­tre –i per­do­nin– lle­gen­dari pis d’estu­di­ants de Canuda. Després va pas­sar el temps i vam per­dre’ns de vista. Un dia que per atzar ens vam reveure em va expli­car que s’havia apa­re­llat amb una madri­le­nya, crec, i que vivia a la capi­tal (sí, si us plau per força, també la nos­tra). De seguida, amb una ria­lleta sardònica, va excla­mar que, a Madrid, quin des­cans quan posa­ves la ràdio o la tele, para­ves l’ore­lla al car­rer o en un bar, t’asse­ies en un espec­ta­cle o pas­sa­ves al cos­tat d’un escola, fure­te­ja­ves en una lli­bre­ria o com­pra­ves premsa...; quin des­cans, deia, no haver de patir per la llen­gua que sents i que veus! Ell, nova­iorquès i anglòfon, quan vivia a Bar­ce­lona podia haver-se man­tin­gut enllà del bé i del mal lingüístic, però mai no ho feu. Com a cata­lanòfil actiu, patia per la llen­gua mal­mesa i subs­tituïda, no hi podia fer més. A la nova residència, vet ací que no havia d’amoïnar-s’hi.

Un altre cas “lingüístic” vis­cut de prop el va pro­ta­go­nit­zar qui va ser lla­vors –fa cap a la cin­quan­tena– la meva pare­lla. Era una jove ale­ma­nya d’aspecte ari –rossa, ulls blaus, pell blanca...–, una valquíria sense cavall i postwag­ne­ri­ana; vaja: que ningú no l’hau­ria confós amb cap indígena. Aca­bada la uni­ver­si­tat a Berlín, pràcti­ca­ment no sabia res de la llen­gua cata­lana, i tam­poc no par­lava espa­nyol. De vacan­ces amb unes ami­gues, va venir a parar al meu poble –seria massa pro­lix expli­car-ne el perquè– i, ja ins­tal·lades, van anar a la botiga a com­prar que­viu­res. Una d’elles, mirant la mes­tressa, tímida­ment va arti­cu­lar el mot anglès fruits, que la Jua­nita va enten­dre per­fec­ta­ment i els va asse­nya­lar una caixa de préssecs tot excla­mant enri­a­llada “préssecs, préssecs!”, que elles van inter­pre­tar “pre sex, pre sex!”. Es van mirar atònites perquè de moment van supo­sar que aque­lla vari­e­tat de peac­hes afa­vo­rien la libido...; temps després encara reien en recor­dar-ho.

Per a con­si­de­ració dels que han enve­llit a Cata­lu­nya i no se’ls escapa cap mot en català, aquesta noia, de no saber res de la llen­gua del país, al cap de sis mesos enra­o­nava amb la meva àvia, que no podia par­lar cap altra cosa que català. Men­tre la vai­leta “s’immer­gia” i fins que ens en vam can­sar, l’acom­panyàvem quan anava a com­prar a cals senyors este­ves –fa cin­quanta anys encara n’hi havia prou a Bar­ce­lona– per delec­tar-nos amb un espec­ta­cle asse­gu­rat. Quan la filla puta­tiva d’Odin salu­dava i dema­nava el que fos en un impe­ca­ble català, les cares d’incre­du­li­tat que posa­ven amo i depen­dents eren memo­ra­bles. Mig refets de l’estu­pe­facció ini­cial, bal­bu­ce­ja­ven en espa­nyol alguna frase rela­ci­o­nada amb el com pot ser que tu/vostè, etc. I ella els res­po­nia que encara no sabia cas­tellà i que si li farien el favor de seguir en català; si era un dia que estava d’humor, també els pro­po­sava que, si els abe­llia, podien seguir la con­versa en ale­many, anglès o francès. Lla­vors el des­con­trol dels esfínters emo­ci­o­nals de l’esta­bli­ment arri­bava al punt més alt. Ja refets, es tra­mi­tava la com­pra, i arri­bava el ter­cer acte: les feli­ci­ta­ci­ons per par­lar millor que ells matei­xos.

En fi, anècdo­tes rela­ci­o­na­des amb l’idi­oma tur­men­tat, i pro­ba­ble­ment cre­pus­cu­lar, d’un país acom­ple­xat i sotmès.