opinió
Solidaritat a petita escala
Tothom coneix les ONG mundials que materialitzen projectes humanitaris a gran escala. Fan nombroses campanyes per demanar aportacions econòmiques i la seva tasca està enfocada a grans problemes de la societat mundial, sobretot la fam i les desastroses condicions de salut que es viuen en molts llocs. Ara bé, existeixen associacions que, a petita escala, ajuden llocs i gent que estan necessitats.
Més enllà de la bona feina, a casa nostra, d’entitats com ara Càritas o el Banc dels Aliments, hi ha grups de gent que s’han constituït en associacions d’ajuda humanitària i que llancen petits projectes per ajudar en zones i problemàtiques que cap de nosaltres pensa mai que existeixin. Un bon exemple d’això és l’associació Amb les Teves Mans, fundada el 2016 a Figueres i que té seus a l’Alt i el Baix Empordà. Va néixer amb la idea inicial de col·laborar per fer més portable la vida dels refugiats sirians i iraquians a l’illa de Lesbos (Gràcia), però, des del 2018, ha dut a terme diferents projectes també a Gàmbia: des de repartir material escolar a construir pous i reconstruir un antic dispensari. Darrerament, l’associació s’ha implicat també en el moviment d’ajuda als refugiats ucraïnesos a Polònia i zones veïnes.
Ara, es proposa col·laborar en un projecte de suport a l’Associació per a la Protecció dels Infants i el Sosteniment de la Família, al Marroc. Al nord del país, emigrants subsaharians viuen situacions molt perilloses, amagant-se als boscos, mentre esperen poder pujar a un bot, a la recerca d’un futur. En el cas de les dones, la cosa empitjora: moltes són violades i les que es queden embarassades a causa d’aquestes horribles agressions no volen o no poden avortar. Amb les Teves Mans Vol ajudar l’associació marroquina a trobar més mitjans, sobretot edificis, per poder acollir aquestes dones, almenys durant l’embaràs i el part, a l’estil, salvant les diferències, de la tasca que va fer la maternitat d’Elna (Rosselló) amb les refugiades de la Guerra Civil espanyola. Ens assabentem molt de les grans crisis humanitàries, però vivim d’esquenes a patiments quotidians i mancances concretes que aquí trobaríem del tot inadmissibles. Que aquests problemes no siguin mediàtics, no vol dir que no necessitin la nostra atenció.