Els precedents

Dis­trets amb tones de pro­pa­ganda ins­ti­tu­ci­o­nal dels èxits asso­lits i amb les refor­mes de les lleis de sedició i mal­ver­sació, sem­bla que la classe política tre­ba­lla sense des­cans. A efec­tes pràctics, molta xer­ra­meca per a no res. Si es deixa als juris­tes –que són els que en saben– i als ter­tu­li­ans –que saben de tot– l’abast real dels can­vis de les lleis, cal veure’n els pre­ce­dents, una acti­tud de sen­tit comú. La dreta espa­nyola –PP i cosins ger­mans– sem­pre ha vol­gut escla­far qual­se­vol diferència més enllà d’allò que ja Franco va defi­nir com a “pecu­li­a­ri­da­des regi­o­na­les”, això sí, sense tocar la mame­lla que els per­met viure de les ren­des; no cal espe­rar-ne cap gest. Per la seva banda, l’esquerra espa­nyola –PSOE i, des de fa menys, Podem i família– sem­pre ha aca­bat aixe­cant la camisa als cata­lans, això sí, amb bones parau­les i molta demagògia; mai no han com­plert res d’allò que han dit i promès.

La pre­gunta és què fa pen­sar als nos­tres gover­nants que ara serà dife­rent? Algú creu que, per pri­mera vegada en la història, les coses seran d’una altra manera? I, en el cas hipotètica­ment més que impro­ba­ble que ara s’hi poses­sin de cara, fins quan dura­ria? Fins al final de la legis­la­tura? Perquè, després, una altra vegada marxa enrere, tal com ha pas­sat, per exem­ple, amb totes les lleis esta­tals sobre l’ense­nya­ment. Si el PP ja amenaça d’endu­rir una llei que encara no ha estat refor­mada i els fei­xis­tes d’il·lega­lit­zar inde­pen­den­tis­tes, els soci­a­lis­tes no són gens ambi­gus sobre les seves veri­ta­bles inten­ci­ons pel que fa als exi­li­ats i a l’anestèsia civil.

Si l’Estat espa­nyol ha estat sem­pre un gal­tes amb la UE, l’ONU i en les rela­ci­ons diplomàtiques, algú pot espe­rar que vagin de bona fe amb la seva colònia més pro­duc­tiva? Ni la por, ni la cadira, ni la paga, ni uns indults ho jus­ti­fi­quen.