El català d’en Youssef

Les inesperades victòries del Marroc en el mundial de futbol masculí de Qatar han omplert places i carrers del nostre país de ciutadans celebrant amb orgull el bon paper de la selecció magribina. És ben normal i no hauria de sorprendre a ningú, ja que el nostre país està format des de fa temps per molts ciutadans d’origen de naixement o familiar marroquí que, com és lògic, s’identifiquen plenament amb els èxits esportius d’aquell país.

Un parell de fets, però, criden l’atenció. D’una banda, és el primer cop que la comunitat marroquina del nostre país fa celebracions públiques i ben cèntriques, reivindicant-se amb orgull com a membres de ple dret de la nostra societat. Catalunya ja no és la de fa trenta anys, ni es divideix entre els que volen que guanyi la selecció espanyola i els que volen que perdi fins i tot en els entrenaments.

I aquí ve el segon fet: el català que s’ha sentit en les celebracions quan les han explicat a les càmeres. Jo no recordo celebracions mundialistes d’Espanya amb aficionats expressant-se en català. S’ha fet famós en Youssef, un jove que atenia els periodistes de Betevé amb un català impecable. En Youssef contradiu les pors d’un determinat i minoritari nacionalisme català que pensa que tot estranger és aliè al català i a Catalunya, en lloc de veure’l com a futur parlant i com a nou català que voldrà el millor per al país. I desarma el cinisme del nacionalisme espanyol que ens utilitza, als catalans que tenim orígens en altres indrets de l’Estat, per imposar el castellà i les lleis que “ens defensen”: que a Catalunya hi ha dues comunitats, una que parla català i una altra castellana. Doncs ja ho veuen, senyors del PSC o Cs: a Catalunya no s’hi parlen dues, sinó més de dues-centes llengües, i s’hi onegen moltes banderes i identitats. I n’hi ha una, la pròpia de país, que serveix perfectament perquè en Youssef compartir la seva alegria amb la resta de ciutadans.