Memòries d’un privilegiat

No fa ni mig any del traspàs de la reina d’Angla­terra que les misèries fami­li­ars dels Wind­sor tor­nen a sor­tir a la llum, ara en forma de lli­bre de memòries a càrrec del príncep Enric. A Spare, que es podria tra­duir com a “recanvi” (si l’hereu al tron no pogués reg­nar), el fill petit de Car­les i Diana passa comp­tes amb els seus expli­cant des­a­vi­nen­ces amb el pare i, sobre­tot, amb el germà, l’actual príncep de Gal·les. També detalls íntims, com ara les cir­cumstàncies de la pèrdua de la vir­gi­ni­tat, l’edat en què va pro­var les dro­gues o les difi­cul­tats per superar el trauma de la mort de la mare. Més enllà de l’interès que puguin des­per­tar entre els fans dels royals les històries d’un pri­vi­le­giat com Enric –que fa negoci a costa de la família de què es va voler inde­pen­dit­zar– o de l’escàndol que puguin pro­vo­car les seves reve­la­ci­ons, crida l’atenció el pas­satge en què reme­mora les mis­si­ons rea­lit­za­des amb les for­ces arma­des britàniques a l’Afga­nis­tan. Diu que va matar 25 com­ba­tents tali­bans i s’hi refe­reix com a “peces d’escacs apar­ta­des del tau­ler, dolents eli­mi­nats abans que puguin matar els bons”. Parla amb el sim­plisme i la fre­dor amb què, segu­ra­ment, ho fan els mili­tars en totes les guer­res. I això sí –i no les mes­qui­ne­ses domèsti­ques– que fa esgar­ri­far.