Més que intel·ligència

Una amiga a l’atur em deia, mig seri­o­sa­ment mig en broma, que pot­ser no li cal bus­car feina tenint en compte que d’aquí a qua­tre dies els ordi­na­dors i els robots d’última gene­ració hau­ran subs­tituït mili­ons de llocs de tre­ball arreu del món. Hi havia aquest punt d’exa­ge­ració, cert, però la veu tras­lluïa el neguit que ens pro­voca l’avenç d’això que en diuen la intel·ligència arti­fi­cial gene­ra­tiva, una tec­no­lo­gia capaç de crear tex­tos ori­gi­nals a par­tir de dades exis­tents mit­jançant l’ús d’algo­rit­mes i xar­xes neu­ro­nals avançades. De màqui­nes cada vegada més sem­blants al cer­vell humà, vaja. És clar que el progrés tec­nològic sem­pre és una opor­tu­ni­tat per viure millor i que cal inte­grar-lo de la manera més bene­fi­ci­osa per al con­junt de la huma­ni­tat, però és ine­vi­ta­ble que els mor­tals per­ce­bem la irrupció de pro­gra­mes tan sofis­ti­cats com una amenaça –una més– al nos­tre futur i al dels nos­tres fills. No devem anar tan des­en­ca­mi­nats quan els matei­xos experts aler­ten dels ris­cos poten­ci­als per a la soci­e­tat d’un des­ple­ga­ment desor­de­nat de la intel·ligència arti­fi­cial i, fins i tot, en dema­nen una pausa. Topem amb un nou des­a­fi­a­ment exis­ten­cial quan encara no tenim resolt el de la sos­te­ni­bi­li­tat del pla­neta. Ens caldrà alguna cosa més que intel·ligència per afron­tar-lo.