Pensar amb el cap

Som un grup que pensem. Pensem en les actuacions de benestar social per a la gent, per a tots nosaltres, que podrien tenir sentit. Perquè, qui ho havia de dir que hi haurien això anomenat avió, grans drons que durien gent amunt i avall del cel? Qui ho havia de dir que la gent sentiria les paraules que venien de molt lluny per mitjà d’una cosa que en deien ràdio? I... tantes coses estranyes! Els mateixos cotxes... turismes... I una cosa monstruosa anomenada camió, que, pobrets dels que els condueixen... Temps enrere, les mercaderies les portaven els trens de càrrega... Hi havia trens de transport d’objectes diversos i aliments. Petitons i lleugers. I se’ls deixava pas cortesament quan un tren de passatgers els veia venir. Tampoc se sabia res de la penicil·lina, l’estreptomicina... del paracetamol... Què vol dir això? Que durant molts i molts anys el sapiens ha descobert elements, objectes i medicaments que l’ajuden a volar, a sentir paraules llunyanes. A curar-se de moltes malalties.

Ara , som en un moment que quasi ens astora de pensar el que s’acosta, el destí d’home robot. Que parlarà! ...com ens parla la Noa per internet i que diu: “Le escucho.” Amb un grup de persones de diferents àmbits hem proposat cinc solucions que sabem que nosaltres soles no podem realitzar. Però que estem segures que sí, que alguna tècnica sabrà fer. 1. Convertir l’aigua de mar en aigua dessalada. Com es fa. Com es fa a poquets llocs concrets. Hi hauria sequera si tota aquesta immensa llacuna que ens envolta amb onades blanques ens pogués fornir aigua de tota mena? Aigua. Senzillament H2O. Imaginem què solucionaríem: l’aigua de boca, tanta com voldríem. L’aigua de reg. L’aigua que ompliria els pantans. Fins i tot, amb l’aigua dessalada podríem sortir al pas de les sequeres. Com? Regant els boscos i els sembrats des d’un gran dron transportador d’aigua... dessalada de mar? Potser no caldria que fos de mar. Per què?

2. Els antics van descobrir que fent un forat a terra arribaven endins fins a trobar... què, quina meravella! Aigua. Hi havia aigua. Doncs, on són els pous que ara mateix haurien de rescatar els immensos llacs que es troben enfonsats a sota de la crosta superficial de la terra? No sabeu que sota el Montseny i les Guilleries hi ha un immens llac? (Dr. Gaya). 3. L’extracció d’aquesta aigua d’endins és tan i tan antiga! S’utilitzava per mitjà de molins. El lloc on visc n’era ple, de molins... alguns de fariners. Vol dir que amb l’aigua feien farina. Molins fariners... Hi ha qui diu que Farners ve de fariners... allò que feien els molins. 4. Aigua de pou de glaç. Bé, ara és impossible, sense les glaçades. Però la intel·ligència dels nostres avantpassats varen dur-los a fer pous de glaç. Fou en un temps que feia molt de fred... uns 100, 200 o 300 anys enrere. I també tenim pous de glaç aquí, al peu del Rosar i les Guilleries. De Sant Llorenç del Munt, de Montserrat. Ara buits. D’on treien l’aigua glaçada? De les ribes de les rieres. A Maçanet de la Selva, al peu de la carretera n’han fet un monument.

5. I... anem pel trànsit. Creieu que és normal que amb els homes robot que sembla que ja són a les fronteres, tinguem una brutal pila d’accidents de trànsit? Especialment entre turismes i camions. Doncs en tenim la solució. És la més fàcil de totes les que hem dit. Comencem per comptar: quantes vies hi ha a les autopistes? N’hi ha sis: tres cap a una direcció i tres cap a la direcció inversa. A les tres vies, turismes i camions juguen a veure qui passa a l’altre. I ja tenim l’accident a punt. Com és possible que no hi hagi una solució tan fàcil com és fer dos carrils més? Només dos! Ara són sis... Serien vuit! Agafem l’espai de quatre. Posem-hi els turismes. Amb unes plantes al mig, fem que dues vies siguin cap a una direcció i les altres dues pistes, a la direcció inversa. I quatre vies més per als camions... Allunyats dels turismes! Que això serà car? Senyores i senyors, quants diners es gasten els fons voltor i el gran capital per a llançar els calés al mar? Quantes despeses té la funció pública? Moltes. I diem: dues vies més no els empobririen pas.

Som un grup que encara en portem una altra, d’idea. És la de la nova edat, estudiada per un teòric en antropologia que fa pocs dies entrevistà en Xavier Graset. En farem un altre article.