Cants de Farners

Ho diu una psicòloga molt qua­li­fi­cada a les xar­xes: que manté el cer­vell jove i poten­cia la memòria; que és equi­pa­ra­ble a un exer­cici aeròbic lleu­ger, com és ara cami­nar; que fem que la res­pi­ració sigui més pro­funda i pau­sada; que alli­bera sero­to­nina, dopa­mina i oxi­to­cina i, per tant, mitiga l’estrès, i que, a més, si t’hi poses bé, obliga a man­te­nir l’abdo­men tens i l’esquena recta.

Ja veus, lec­tor, si et convé can­tar de tant en tant. Ara em diràs, és clar, que a les xar­xes s’hi penja de tot i que per creure-t’ho neces­si­tes com­pro­var-ho. Bé, doncs si vols fer un sant Tomàs arriba’t a la capi­tal de la Selva i observa les cares rela­xa­des de la gent després d’aquest cap de set­mana com­pas­sat com cap altre.

El Cor de Far­ners ha cele­brat els 120 anys d’existència, amb un munt d’actes musi­cals i refi­lets per tot arreu. Va començar Diven­dres Sant amb el con­cert La veu dins la cobla (Flama de Far­ners i Ana Belén Quin­tana); dis­sabte, a les Mesu­res, van seguir els Can­tai­res de Far­ners amb les cara­me­lles. Diu­menge i dilluns, la can­tada del Cor (per pri­mer cop amb par­ti­ci­pació de la mai­nada colo­menca) i un gran con­cert a l’Audi­tori. Can­tant, can­tant, ens plan­tem a dimarts... Ah, dimarts! La festa del Coro a l’espla­nada de l’ermita, un lloc màgic, d’atmos­fera càtara i alli­be­rat del mal pels esforçats mili­tants del NO A LA MAT.

Josep Mas­fer­rer, l’entu­si­asta direc­tor del Cor, em passa la lle­tra que ha escrit per a la sar­dana del com­po­si­tor Albert Font: “Al peu dels pri­mers turons, de Far­ners arri­ben els sons. / Al cap de la Plana hi ha un poble gran que viu i tre­ba­lla amb orgull i cant...” I apa, braços enlaire per a la tirada de llargs. Deia Neruda al Canto gene­ral: “No vengo a resol­ver nada, / he venido para can­tar, / y para que tu can­tes con­migo...”

Jo, lec­tor, tam­poc no vinc a resol­dre’t els pro­ble­mes d’estrès, cardíacs o cor­po­rals. Ni a dema­nar-te que can­tis amb mi (et podria aga­far un cobri­ment!). Només he vin­gut a dir-te que can­tar, a Santa Coloma, és una via de con­vivència salutífera i un mitjà per man­te­nir la cata­la­ni­tat en uns temps difícils, quan l’estultícia i l’auto­odi de molts vol­drien fer pas­sar per car­rin­clons els senyals de la nos­tra iden­ti­tat. La iden­ti­tat que pre­ci­sa­ment bus­quen i valo­ren els foras­ters que ens visi­ten. Canta, colo­menc, canta i els mals espanta!