Enmig de la insensatesa

Ja fa més de 300 anys. I encara estem així. Enclaustrats dins un Estat que no és el nostre. Que hi som retinguts des d’un dia que vam perdre la guerra de successió a les corones de l’Estat espanyol. Era el 1714. Els Borbons van entrar sense contemplacions i ens van esborrar totes les lleis que ens articulaven: la compilació de les Constitucions. De la Generalitat i el Consell de Cent en van deixar, només, els edificis... De la Universitat, ni això. El regal de record va ser la llei civil catalana. No la van cremar.

D’això en feia tot just uns 100 anys, quan la nació catalana va iniciar la revifalla. Cap al 1830. Amb un moviment intens de llengua i cultura en primer lloc. Els Jocs Florals el 1859 ja foren un esclat. Amb el temps, els guanyen coneguts poetes nostres: Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Josep Carner i Josep M. de Sagarra, per citar-ne alguns. I el poema èpic Canigó, l’evocació de Jacint Verdaguer a la muntanya santa que veiem des de tot arreu, un mite d’aquella pàtria perduda. A finals de segle, i salvant la carlinada, s’inicia l’actuació política sobretot amb “les bases de Manresa”. Seguim la GEC: “Les bases de Manresa (1892) és el nom amb què és conegut el document de les Bases per a la Constitució Regional Catalana.” Una constitució! I més: “[...] un conjunt inspirat vagament en la fórmula federalista, amb importants concessions al vell règim de Catalunya.” No és només la cultura. És el rescat del passat. I tenim els Cors Clavé, i passem de segle amb Solitud, Els sots feréstecs i les Aigües encantades. I el modernisme.

Els moments culturals brillants foren els d’aquell inici de segle XX, amb el Congrés Internacional de la Llengua Catalana que ajuntà grans lingüistes d’Europa, amb els alemanys tot davant i amb el ferm creador del Diccionari Alcover. El congrés que reconegué la llengua catalana com a llengua romànica viva. Del congrés s’irradia cultura als Països Catalans. Es forma l’Institut d’Estudis Catalans (1907), centre d’alta cultura articulat en seccions—història, arqueologia, literatura i dret, etcètera–. Serà en la secció de filologia on Pompeu Fabra durà a terme la tasca acadèmica de la normativització de la llengua catalana. La institució té un caràcter patriòtic i un gran rigor científic. I no ens aturaríem. Seguim en la creació de l’Escola de Bibliotecàries, l’Escola de la Dona a Francesca Bonnemaison, la creació de l’Escola Industrial, l’Escola Superior de Belles Arts, l’Escola Superior d’Alts Estudis Comercials, l’Escola Superior d’Agricultura o l’Escola del Treball. La llengua vehicular en serà la catalana.

Passant per damunt de les setmanes tràgiques i les revolucions dels subordinats, i del lerrouxisme, i damunt d’aquells 31 al 36, saltarem al moment que un militar entra per la Diagonal amb un seguici de soldats de la guàrdia mora, Barcelona endins, fins a aconseguir una intensa saca de “rojos” que fa morir amb trets als murs de Montjuïc.

I quan diries que el país desapareix novament, de les lleixes amagades a les cases en sorgeixen tots els llibres d’abans de la guerra de Franco. I direm amb J.E. Ruiz Doménech que “a Franco Catalunya li esclata a dins enmig dels cinquanta”.

I aquella Catalunya lluità per la Terra, on hi deixà: en Puig Antich, els de la Via Laietana. La gent que aprenia l’ortografia catalana en silenci, fet que li permeté d’escriure les revistes catalanes que sorgien arreu. Era entorn del furiós any 68. I... l’ascens de lluita anà a raure a uns anys d’ara mateix. Els anys del Procés per la Independència. Una veritable revolta, a les urnes i als carrers. Una veritable força que dugué els partits polítics a fer una sola candidatura, la de Junts pel Sí. I els 18 mesos de lluita intensa, d’organització interna i de recorreguts clandestins a les cancelleries del món occidental.

I ara què? On som? On ha arribat aquella lluita ja sorgida a inicis del vuit-cents, estroncada amb guerres i que arribà a fer una candidatura per la independència? On és? On són els votants que a inicis del 2021 donen la majoria d’un 52% de vot independentista? On és aquell govern tan fort? On són aquells vots de tanta gent lluitadora? Estimats de l’ànima ERC, Junts i CUP i, si voleu ser-hi, Comuns. No, si us plau, no tornem a badar. O som capaços de morir al peu de les nostres muntanyes per sempre més o engolits pel mar que ens fascina. Nosaltres mateixos. Jo ho tinc clar. Com tinc clar que el mètode democràtic no està ben organitzat. Però d’això en parlarem un altre dia.