Diada

Avui és la Diada Nacional de Catalunya. No podem faltar a les manifestacions. Una de tantes raons, no sé si la principal, és que la classe política voldria la Diada reduïda a allò que va ser tants anys: una desfilada protocol·lària de polítics desvagats i d’institucions amb cara de “i jo què hi pinto aquí?”, anant a portar un ram de flors tot sentint els aplaudiments o l’esbroncada dels sospitosos habituals. L’anomenat procés ho va canviar, i tot i mantenint el ritual abans esmentat, vam omplir els carrers i les carreteres del país amb centenars de milers (milions) de persones... i això va sotragar els polítics tant aquí com a l’Estat espanyol. Els d’allà –i perdoneu l’expressió– es van encabronar; els d’aquí –i torneu a perdonar– es van acollonir. A cop de manifestacions (potser lliristes, i què?) vam portar el país al caire de la independència, malgrat uns i altres polítics. Ho podem tornar a fer; només (!) cal que tornem a fer el que vam fer, que ja en sabem; i quan tornem a arribar al punt al qual vam arribar, com que ja en sabem, no caure en els mateixos errors; clau per a això és que –perdó– els acollonim tant que tots els polítics que llavors ens van fallar entenguin que l’únic servei que els queda per fer al país és plegar i deixar el lloc a gent nova sense motxilles. Però, i repeteixo, hem de ser altra vegada multitud al carrer. O sigui que avui, a manifestar-nos. Som-hi?