L’eufòria ‘runner’
Per què es corren 15, 30 o 42 quilòmetres seguits? Per què es fa voluntàriament? Què hi guanyo, a part de patiment i mal de peus i cames? Són aquestes algunes de les preguntes que em venen al cap quan decideixo sortir a córrer. No comprenia el meu pare i la seva incessant pressió per assolir reptes esportius cada cop més exigents que ja vorejaven la bogeria i l’embogiment absolut. No he arribat a comprendre-ho fins que he pogut experimentar la tan insòlita i incompresa sensació que tot corredor d’ultrafons diu haver sentit durant les llargues hores en què s’exposa al patiment físic i mental. Ho definiria com a “eufòria d’esperit”, però científicament s’anomena runner’s high.
És una espècie de còctel Molotov en què l’angoixa i el patiment es transformen en serotonina. Són uns instants en què el cervell evadeix totes les sensacions incòmodes que rep de la ment i el cos i ofereix via lliure a una increïble percepció de lleugeresa, pau i felicitat. És una sensació de recompensa per tot l’esforç, una culminació i justificació dels motius pels quals has sortit a córrer tenint deu problemes personals i laborals a resoldre o els dits de les mans tan congelats que no et deixen cordar-te correctament les vambes.
Aquesta sensació de satisfacció que et dona l’esport és real, i quan la descobreixes entens la raó per la qual alguns bojos decideixen convertir el patiment en la seva gran passió.