Vull expressar la meva total conformitat amb l’article publicat el dia 27 d’aquest mes i escrit per la Marta Alòs.

És absolutament cert que moltíssimes persones del nostre país coneixen tot de països de l’estranger però que ignoren el que tenen a tocar. I això és especialment acusat en el cas de les terres de Lleida. M’agradaria saber quants catalans adults no han estat mai a la capital, tot pensant que és una ciutat absolutament provinciana. I això és completament inexacte.

Però m’agradaria cenyir-me al recorregut que descriu la Marta. La meva mare era precisament del poble del Cogul, on encara hi viuen una bona part dels meus cosins i cosines. Doncs bé, passades les tombes del Saladar i continuant per la mateixa pista s’arriba al cap de pocs quilòmetres a l’ermita romanicogòtica de les Besses, enclavada damunt un turonet molt escenogràfic. Aquesta ermita, que sempre està oberta, era la parròquia d’un poblat desaparegut, del qual encara se’n veuen les restes. A més, a sota de l’ermita i a tocar del riu Set, hi ha les restes importants d’un molí gòtic que també val la pena de conèixer.

Tot plegat, som a l’entrada d’un altre poble de la comarca, Cervià de les Garrigues, amb un nucli antic molt cuidat i que té un forn que elabora uns braços de gitano increïblement bons.

Finalment, des d’un punt de la ruta, abans d’arribar a Cervià i a les Besses, es pot veure una de les cues del pantà de l’Albagés, que s’alimenta de les aigües del de Rialp i que és el darrer que s’ha construït a Catalunya.