Opinió

Monsalvatje, el solitari

Va morir als quaranta anys, i això ja va en contra de la posteritat, però també va ser un autor sense gaire obra

Si el nou­cen­tisme va tenir a Girona, terra de mili­tars i cape­llans, alguna pos­si­bi­li­tat d’arre­lar, va ser gràcies a Xavier Mon­sal­vatje. És un dels intel·lec­tu­als menys cone­guts i el més influ­ent, per la seva vocació feliçment trans­ver­sal, d’aque­lla gene­ració que ha sus­ten­tat durant més de cent anys el mite de la Girona culta, tot i que, ben mirat, no va anar més enllà d’una desena d’expo­si­ci­ons, uns quants jocs flo­rals i el bé de déu de cases que va pro­jec­tar o refor­mar l’arqui­tecte Rafel Masó. Va morir als qua­ranta anys, que avui és gai­rebé una dar­rera flo­ració de joven­tut, i això sem­pre va en con­tra de la poste­ri­tat, però sobre­tot va ser un autor sense amb prou fei­nes obra, que encara per­ju­dica més el reco­nei­xe­ment: unes quan­tes pin­tu­res, no pas bri­llants; uns quants lli­bres de poe­mes, la majo­ria tocats de sim­bo­lisme par­nassià, i uns quants mobles que amb paciència fran­cis­cana va con­ce­bre i tallar per a la inti­mi­tat de la llar, aquesta cosa tan nou­cen­tista i tan reco­lli­deta, dels quals, però, si no fos per l’expo­sició que fins al 4 de novem­bre li dedica la Fun­dació Masó, pot­ser no hauríem sabut mai res. És poca cosa per sos­te­nir una auto­ria glo­ri­osa, si s’excep­tua la seva obra pòstuma, aque­lles Pro­ses del viure a Solius, escri­tes en el retir de la con­va­lescència, quan encara hi havia espe­ran­ces de viure, i aque­lla magnífica pro­moció turística que va rega­lar a la ciu­tat el 1917, jun­ta­ment amb Joa­quim Pla, al seu lli­bre més rodó, Terra de ges­tes i de beu­tat. És, a pesar del títol, tirant a car­rincló (una altra feblesa nou­cen­tista), un dels millors lli­bres que s’han escrit sobre la ciu­tat, tot sigui dit, perquè hi ha la joia i la con­trició, tan giro­ni­nes d’altra banda, i a sobre fabu­lo­sa­ment des­cri­tes. Per què ens recor­dem tan poc de Mon­sal­vatje, doncs? L’expo­sició de la Fun­dació Masó, de la qual ha tin­gut cura Josep Pujol i Coll, el seu biògraf, ens en dona algu­nes pis­tes: una ullada als seus exli­bris, als mobles, a les pin­tu­res, als artis­tes que va pro­mo­ci­o­nar, des de Fidel Agui­lar a Celso Lagar (tot d’engru­nes jun­tes que fan una obra deli­ci­osa), i tin­drem el per­fecte retrat del “soli­tari” que pre­di­cava Eugeni d’Ors: el savi que, des dels mar­ges, aglu­tina adep­tes per cons­truir una civi­lit­zació enfront de la carcúndia habi­tual. No va tenir con­ti­nu­a­dors.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia