ERC: mirar fora, no dins

No sóc mili­tant d'ERC però ocupo un alt càrrec al govern a pro­posta d'Esquerra, i vol­dria apor­tar unes refle­xi­ons que em sem­blen necessàries.

1) Des de fa qua­tre anys ERC està inten­tant una cosa que és extra­or­dinària­ment difícil: exis­tir. Aquest és un país cons­truït des del res­ta­bli­ment de la democràcia al vol­tant de dues hege­mo­nies repre­sen­ta­des per sen­gles for­ces polítiques amb anco­rat­ges soci­als i econòmics molt sòlids. La forta irrupció d'Esquerra l'any 2003 va ser vis­cuda amb una gran inco­mo­di­tat per sec­tors econòmics i mediàtics molt influ­ents, i ERC és encara, cinc anys després, un cos estrany, una presència no desit­jada. Molta gent molt impor­tant vol Esquerra empe­ti­tida i fora del govern. I en aques­tes con­di­ci­ons, encara que sigui impo­pu­lar dir-ho, ser al govern és un valor polític en si mateix. La lluita d'ERC pel dret a exis­tir té molt de mèrit.

2) Em sem­bla poc dis­cu­ti­ble que la irrupció d'ERC ha pro­vo­cat, en qua­tre anys, un des­plaçament del con­junt de la política cata­lana cap a posi­ci­ons més naci­o­nals. ¿Fa cinc anys, per exem­ple, algú podia ima­gi­nar que el PSC defen­sa­ria la publi­cació de les balan­ces fis­cals? ¿O que un pre­si­dent nas­cut a Anda­lu­sia defen­sa­ria la immersió lingüística o el finançament català amb els argu­ments de sem­pre del cata­la­nisme? ¿Algú es podia ima­gi­nar, fa cinc anys, que CDC assu­mi­ria com a propi el con­cepte de dret a deci­dir i el situ­a­ria en el cen­tre de la seva estratègia? (feli­ci­tats per l'èxit als amics sobi­ra­nis­tes de CDC). L'eix cen­tral del cata­la­nisme s'ha des­plaçat, i en la bona direcció. Sense ERC i la seva presència en el govern, això hau­ria estat pos­si­ble?

3) Observo que en el debat intern d'Esquerra pesa molt la dis­jun­tiva pac­tar amb els soci­a­lis­tes o pac­tar amb Con­vergència. Crec que aquest és un debat trampa, i em sorprèn la faci­li­tat amb què hi cauen bases i diri­gents d'ERC, expres­sant unes fòbies anti­con­ver­gents o anti­so­ci­a­lis­tes que em sem­blen pue­rils. Al meu enten­dre, el pro­blema no és amb qui pac­tes, sinó qui­nes sen­sa­ci­ons trans­met el govern del qual for­mes part. En aquest sen­tit, em sem­bla clar que, amb el PSC o amb CiU, l'elec­to­rat difícil­ment entendrà que ERC formi part d'un govern que no sigui pro­ac­tiu en la cons­trucció naci­o­nal. No es tracta que les con­se­lle­ries d'ERC es radi­ca­lit­zin per com­pen­sar la pre­sumpta tebi­esa naci­o­nal de les del PSC (o de CiU si arriba el moment), es tracta que el govern en con­junt trans­meti la imatge de ser un govern de cons­trucció naci­o­nal.

4) És evi­dent que l'actual direcció del par­tit ha comès errors i ha sem­blat deso­ri­en­tada, i si algú intenta negar-ho, està ama­gant el cap sota l'ala. Però crec que el debat intern d'Esquerra s'està plan­te­jant en uns ter­mes exces­si­va­ment apo­calíptics i demagògics, espe­ci­al­ment per part d'una de les can­di­da­tu­res. Crec hones­ta­ment que el dis­curs del can­di­dat Car­re­tero és injust, no només amb la direcció, sinó amb milers de mili­tants i votants. Hi ha des­qua­li­fi­ca­ci­ons tan abso­lu­tes i tan poc mati­sa­des que és evi­dent que no bus­quen un debat cons­truc­tiu. I hi ha pro­pos­tes i for­mu­la­ci­ons tan sim­ples que, la veri­tat, fan enro­gir. Em sem­bla que Esquerra es mereix un debat de més cate­go­ria.

5) Acabo. Estic de pas en la política, no en depenc. Hi vaig entrar perquè me'n van convèncer dos bons amics, Joan Manuel Tres­ser­ras i Xavier Ven­drell. M'amoïna el futur d'ERC, i és des d'aquesta pre­o­cu­pació que m'he permès escriure aques­tes rat­lles en ple procés con­gres­sual. Tot­hom diu que Joan Puig­cercós gua­nyarà aques­tes elec­ci­ons inter­nes i serà el pròxim pre­si­dent d'Esquerra. Sin­ce­ra­ment, em sem­bla una per­sona sobra­da­ment pre­pa­rada per assu­mir aquesta res­pon­sa­bi­li­tat, i ja sap que té el meu suport, encara que el dia 7 no podré votar perquè no sóc mili­tant. Però, en tot cas, el cali­bre del seu lide­ratge no el mesu­ra­rem el dia 7 de juny, sinó l'endemà. Perquè igual que una Esquerra sense Xavier Ven­drell i Agustí Cerdà em sem­bla coixa, també m'ho sem­bla una Esquerra sense Benach i Tres­ser­ras. I sobre­tot cal no obli­dar que la majo­ria social que es pretén està fora del par­tit, no dins. CDC no és l'única que s'ha de fer una casa gran.