L’Índia llunàtica

L’Índia s’ha afegit a la cursa espacial i s’ha marcat un tanto sent el primer estat del món que posa els peus al pol sud de la Lluna. Sí, l’Índia, el nou gegant asiàtic, aquest gairebé continent que ja ha desbancat la Xina com l’estat més poblat del planeta mentre uns índexs de pobresa, malnutrició i insalubritat alarmants afecten amplíssimes capes de la població. El govern de l’Índia s’ha gastat 75 milions de dòlars en una aventura amb més beneficis propagandístics que tangibles i en tot cas injustificables als ulls dels centenars de milions de ciutadans que passen gana i van bruts. Només 75 milions, un pressupost ínfim en comparació amb els programes de les agències aeroespacials encara que s’associïn amb la SpaceX de l’obscur trumpista Elon Musk. Però 75 milions posats a potabilitzar aigua, per exemple, donen per molt fins i tot a l’Índia.

L’Índia ha posat els peus a la Lluna mentre no pot atendre els seus ciutadans i mentre no fa res per controlar l’espiral desenfrenada d’industrialització a l’antiga que l’està convertint en el gran agent contaminant del planeta, més que la Xina, més que els Estats Units i, per descomptat, molt més que una Europa més papista que el papa que s’intenta netejar la consciència ecològica quan no és, i per molta diferència, qui tira més porqueria sota l’estora.

L’Índia se’n va a la Lluna però no aboleix la classificació social per castes inamovibles al llarg de la vida i executa plans de control de natalitat basats en esterilitzacions massives –el patriarcat del país és refractari a la vasectomia– en lloc de fomentar i premiar la contracepció, les oligarquies s’enriqueixen i Occident mira cap a una altra banda. Com si marcar-li els límits no fos una opció, com si fos inevitable repetir l’error comès en blanquejar la Xina a còpia de vendre’ns la casa i mig país al nou ric que cada vegada domina més el comerç mundial i que, en nom del diner, campa amb impunitat fent competència deslleial i sense el mínim respecte als drets de les persones.