Casanovas a Gósol

Sabia que em pas­sa­ria, que puja­ria a Gósol perquè em par­les­sin de Picasso i no podria treure’m del cap Enric Casa­no­vas, que és qui va ani­mar-lo a fer-hi aque­lla estada l’estiu de 1906 perquè s’esbandís les cabòries que a París el blo­que­ja­ven i anés a l’arrel, al pa aca­bat d’enfor­nar, als balls de plaça, a les mare­dedéus romàniques, a la mola ter­ri­ble del Pedra­forca. Casa­no­vas, excur­si­o­nista con­su­mat, hi havia anat com a mínim ja el 1905, i se sap, per les car­tes que van reu­nir Susanna Por­tell i Teresa Camps, que hi va con­ti­nuar fent esta­des almenys fins al 1914 i que havia ani­mat a reu­nir-s’hi amb ell també Manolo Hugué i fins i tot Quim Bor­ra­lle­ras, que el camí més arris­cat que havia afron­tat en tota la seva vida era el que por­tava de casa seva a l’Ate­neu Bar­ce­lonès. Ens miràvem la façana de l’hos­tal de cal Tam­pa­nada, a la plaça de Gósol, i em pre­gun­tava si Casa­no­vas, que hi va anar tot sol, sense cap Fer­nande que li ensenyés el camí de la moder­ni­tat men­tre es ren­tava les aixe­lles a la gibre­lleta de l’hos­tal, bus­cava el mateix que Picasso. Em sem­bla que no. Però tots dos van tro­bar-hi coses sem­blants: el pa que fume­java, les page­ses enca­put­xa­des, el romànic mun­ta­nyenc. L’única obra cone­guda del pas de Casa­no­vas per Gósol és el bust d’una goso­lana avui intro­ba­ble. És un Picasso abans de Picasso. Però és el fruit d’un home soli­tari, sense lite­ra­tura, que a sobre el nou­cen­tisme va con­ge­lar en un som­riure que volia ser enigmàtic i va aca­bar sent una mica bleda. Però quin salt al buit tan ago­sa­rat, tan insòlit i des­co­ne­gut, que va fer el nos­tre esti­mat i taci­turn Casa­no­vas.