Se’ns moren els artistes

Com se’ns en van els artis­tes, amb l’estudi aca­bat d’arre­glar, els qua­dres a mig pin­tar, el pot ple de colors que s’ani­ran liquant sense ningú que els unti. Em venia al cap Didier Lou­renço, tot allò que va dei­xar ina­ca­bat, davant el pri­mer mar de la tar­dor, encara sense el fred, però tot can­viat, amb tan poca gent, les ter­ras­ses endreçades i un núvol esgar­riat per un cop de tra­mun­tana. Lou­renço es va morir al pic de l’estiu, i al cap de poc, a casa d’uns amics, hi vaig veure uns qua­dres seus, amb aque­lla feli­ci­tat com una escam­pa­dissa d’ara­bes­cos en flor. Els tenien al dor­mi­tori del fill, que és allà on no han d’entrar mai les tene­bres, i la fines­tra s’obria als camps segats de l’Empordà com una pro­lon­gació d’aque­lla bellesa pròdiga: els grocs incan­des­cents i el mira­lleig de les fulles d’oli­vera, com les cabe­lle­res al vent dis­se­mi­nant rere seu una pluja de pètals. Fins aquell moment, no era una pin­tura que m’agradés gaire. Em sem­blava d’un opti­misme massa estu­diat, però aquell dia la vaig enten­dre. Perquè ve la tar­dor, i aquesta altra llum, més tèbia, més tallant, i has de ren­dir-te a la con­vicció amb què Didier Lou­renço pin­tava l’ale­gria, com si no exis­tis­sin les tene­bres. I ve que també se’ns mor, en plena tar­dor, Àngel Jové, que havia, al con­trari, mirat de cara una certa fos­cor que conté igual­ment la vida perquè realça allò que queda a sota i ho sosté tot: un cor­dill, una pedra, una pet­xina, una fotocòpia d’una fotocòpia, una ombra esgra­ti­nyada damunt el paper que mira­rem absorts, cada vegada més sols perquè no hi seran ells per dir-nos: mira, el món és aquesta pobresa i aquesta ple­ni­tud.