Ben tornat, Valtònyc

És molt bèstia haver de pas­sar més de cinc anys de vida a l’exili per haver escrit unes cançons. El raper Josep Miquel Are­nas, Valtònyc, ha posat fi a aquesta duríssima i absurda experiència aquest cap de set­mana i ha tor­nat a Mallorca després que els tri­bu­nals espa­nyols hagin hagut de reconèixer que el delicte pel qual va ser con­dem­nat a tres anys i sis mesos de presó ha pres­crit i ja no corre el risc de ser enviat a la presó. Valtònyc no va espe­rar gens per tor­nar un cop va saber la notícia, i aquest cap de set­mana es va poder abraçar als fami­li­ars que l’espe­ra­ven després d’haver pas­sat mitja dècada de la seva jove vida a Brus­sel·les, fugint de la con­demna per les lle­tres d’unes cançons que va escriure quan gai­rebé era encara un ado­les­cent.

Tots els que ens dedi­quem a ajun­tar qua­tre lle­tres i fer-les públi­ques ens sen­tim inter­pel·lats i amenaçats per les per­se­cu­ci­ons que estats com l’espa­nyol fan dels artis­tes que explo­ren els límits de la cor­recció política i se ser­vei­xen de la pro­vo­cació per inco­mo­dar les consciències i cana­lit­zar la ràbia i el des­as­sos­sec. Per això em resulta incom­pren­si­ble el silenci i la desídia gene­ral que can­tants, escrip­tors i artis­tes espa­nyols han demos­trat cap a Valtònyc o Pablo Hasél. Una de les mesu­res de la qua­li­tat d’una democràcia és la capa­ci­tat que té de tole­rar l’expressió de la dis­sidència i la pro­vo­cació dins seu, i en aquest aspecte l’espa­nyola ha demos­trat estar en aquests temes a l’altura de Tur­quia o l’Iran.

Ben tor­nat, Valtònyc. Ara toca Pablo Hasél. Porta dos anys i mig a la presó per con­dem­nes que inclo­uen enal­ti­ment del ter­ro­risme i injúries a la corona. Men­tre la Casa Reial espa­nyola es dedica a pro­mo­ci­o­nar amb els diners de vostès la imatge pública de la prin­cesa Eli­o­nor sobre­tot a les xar­xes soci­als d’accés als més joves, el seu braç judi­cial manté can­tants de rap a la gar­jola. I, men­tres­tant, l’esquerra espa­nyola toca el violí a la cort.