La dreta sociològica

El motí de la dreta sociològica davant la rein­ves­ti­dura de Pedro Sánchez retrata per­fec­ta­ment quant demòcra­tes són, quin con­cepte patri­mo­nial d’Espa­nya els mou, en quina altíssima con­si­de­ració es tenen i com odien que el poder (i els bene­fi­cis que n’obte­nen) el tin­guin els altres. La seva excusa, ara, és la nego­ci­ació d’una llei d’amnis­tia, que hau­ria de posar fi a la per­se­cució des­car­nada i abu­siva de la Cata­lu­nya sobi­ra­nista i de pas­sada res­tau­rar mínima­ment la dig­ni­tat democràtica de l’Estat. I diuen que està en perill Espa­nya, però també ho deien fa 30 anys quan Felipe González i Jordi Pujol pac­ta­ven el peix al cove. I bra­men que està en perill la democràcia, fins i tot par­len de dic­ta­dura, però curi­o­sa­ment no volen que la llei es redacti, que es voti al Congrés i que el TC la validi, si cal. Per què? Perquè no tenen lli­gat i ben lli­gat el resul­tat. I per això cla­men al cel, s’esquin­cen les ves­ti­du­res, s’enfron­ten a la poli­cia, obvien la Cons­ti­tució i pre­te­nen impo­sar la volun­tat d’una judi­ca­tura cadu­cada –que sí que con­tro­len– per sobre dels vots dels ciu­ta­dans i dels seus repre­sen­tants. Fins i tot fan cir­cu­lar a les caser­nes de l’exèrcit car­tes que cri­den a la rebel·lió mili­tar.

I tot això perquè amb l’amnis­tia els diuen que a Espa­nya s’ha ata­cat injus­ta­ment un movi­ment pacífic i democràtic, que s’ha mani­pu­lat l’estat de dret amb fina­li­tats polítiques, que han forçat la llei i el Codi Penal i s’han vul­ne­rat sense mira­ments els drets fona­men­tals i els prin­ci­pis democràtics en nom de la uni­tat d’Espa­nya, que s’hi han con­ju­rat tots els poders de l’Estat, amb l’alta judi­ca­tura al cap­da­vant. Perquè això és exac­ta­ment el que va pas­sar, el que van fer en la sagrada missió de pro­te­gir la pàtria i el seu modus vivendi per sobre de tot i de tots i per des­comp­tat per sobre de l’estat de dret i de la democràcia. Podien; tenien el con­trol; se sen­tien inves­tits d’auto­ri­tat i d’impu­ni­tat, i les vícti­mes no impor­ta­ven. I ho van fer. I ho devien comen­tar amb els amics fumant-se un puro, o als toros, o a l’Asa­dor Donos­ti­arra o a la Sierra. I ara els ofèn i els posa dels ner­vis que el govern de l’Estat ho reco­ne­gui, que el Par­la­ment en faci una llei i sobre­tot que consti en acta.