Avui que no trobo les paraules

I nosal­tres que ens pensàvem que el pre­si­dent @KRLS era un con­trin­cant d’ERC; per­do­nin, ER. Que els d’ERC eren uns boti­flers i altres epítets deli­ci­o­sos que hem pogut apren­dre per les xar­xes i que des­co­neixíem, que mai no havíem dit ni sen­tit, ni en aque­lles clas­ses en què ens feien estar a l’hora del recreo el dia que plo­via a bots i bar­rals! A mots nous, jugàvem. Però, és clar, no hauríem pogut dir mai boti­fler, perquè no en sabíem el sig­ni­fi­cat. I, com ens explica la semàntica, el sig­ni­fi­cat i el sig­ni­fi­cant van ple­gats. Tot i que això és un dir. De debò que aquell mera­vellós per­fil del senyor Aznar, que ha dit unes parau­les inten­ses, col­pi­do­res, furi­o­ses, ha dit no sé què, ara mateix? No vol­dria pas que la semàntica em fallés aquest cop. Perquè, què ha vol­gut dir amb aquell seguit d’enun­ci­ats, tots amb el mateix ritme, com si recités un poema, amb el mateix ritme i una força a cada vers més inten­siva? Ha vol­gut dir el que tants i tants comen­ta­ris­tes han inter­pre­tat? El que tants i tants peri­o­dis­tes han denun­ciat en les seves colum­nes? Ha vol­gut dir alguna cosa que ens evoca... no ho vull pen­sar.

No ho podem asse­gu­rar, perquè la semàntica en rea­li­tat és un con­cepte fals. De mot en mot, encara és bas­tant con­sis­tent. Però quan s’embo­lica en allò de sin­tagma nomi­nal, sin­tagma ver­bal..., ja podem començar a ima­gi­nar que ens busca fressa. Perquè, ja em direu, poble meu, què vol dir un d’ells quan crida “les tene­mos que aca­llar para siem­pre”. A part de la tra­ducció, que ja pot can­viar el sen­tit de les coses, dins del mateix sis­tema lingüístic, pot sig­ni­fi­car... Ho dic? Ens ho pen­sem? Ho llan­cem a cor­re­cuita a la bossa de les dei­xa­lles?

‘Les tene­mos que aca­llar’ pot sig­ni­fi­car que ens han de fer callar. O no. Pot ser que digui els hem de dei­xar sense opinió. O bé, els hem de dei­xar abso­lu­ta­ment muts. O... I si hi afe­gim para siem­pre? Comen­cem pel final: “Les tene­mos que dejar abso­lu­ta­mente mudos para siem­pre.” Renoi! Vol dir allò tan cruel que feien per la Inqui­sició? O... Pot sig­ni­fi­car res més...? Som-hi, més sig­ni­fi­cats. Comen­cem per les. Qui són els les? ¿A quiénes o a qué hay que aca­llar para siem­pre? Als nois i noies que sur­ten de les far­res a aque­lla hora dolça en què ens sen­tim abri­gats dins del nòrdic? O bé a aquells moto­ris­tes que fan cur­ses quan tot just ens hem enta­fo­rat al llit? O a la piu­la­dissa dels oce­llets que s’ajun­ten per fotre el camp d’aquest país?

O sigui, tene­mos que aca­llar para siem­pre a esa gen­tuza que nos molesta. Ara m’adono com aquesta frase ofe­reix un assor­ti­ment de teca que ni aca­baríem. “Crímenes con­tra la Cons­ti­tución.” Ostres! Ara mateix ho diuen. I sal­ten unes altres parau­les orga­nit­za­des en fra­ses. Crímenes. La sig­ni­fi­cació pri­mera i essen­cial ens la diu el dic­ci­o­nari. Les altres... apa, a pen­sar, a ima­gi­nar la sèrie negra. O bé... pot­ser es tracta d’una trista i des­a­graïda metàfora que pot dir, pot dir... Quan­tes coses pot dir? Quin reguit­zell de coses pot dir? Quan­tes? En salta una altra. Ara diu: “En nues­tro nom­bre no se acu­erda una amnis­tia.” Ai, ara se m’hi fica el comen­ta­rista i no puc aca­bar la frase.

Quan­tes coses volem dir quan ens diri­gim a un nen entre­ma­liat i li diem “Mira que rebràs!”? Què vol dir rebràs? Una cleca? Una estona quiet a la cadira?

‘No va a haber alto el fuego’. Ara sí que ho veig mala­ment... Bé, volen dir que no dei­xa­ran pas d’empre­so­nar els dar­rers de la fila. Segui­ran amb plan­to­fa­des als dels late­rals, esti­rant un noiet amb els braços i les cames immo­bi­lit­zat. Això és fuego. Però... ara m’adono que he comès l’error més intens de la vida. Alto el fuego vol dir el foc que cau damunt de Pales­tina men­tre tots els éssers humans fugen avall. No pas només les dones i les cri­a­tu­res com s’ha dit.

No exis­teix la semàntica. Ah, sí, per­do­nin. És un joc del Paraulògic! M’aferro inten­sa­ment a la gran frase d’Umberto Eco: “Stat rosa pris­tina nomine, nomina nuda tene­mus.” Tenim els noms man­cats de sen­tit.