‘Tierra firme’

Pedro Sánchez ha escrit Tierra firme, on explica –o expli­quen per ell; dubto que tin­gui temps per escriure un lli­bre– la seva tra­jectòria des de la moció de cen­sura a Rajoy, el 2018, fins a la nit elec­to­ral del 23-J. És un lli­bre de pro­jecció per­so­nal i d’imatge del per­so­natge. No explica els secrets i mis­te­ris del seu man­dat, que que­den per més enda­vant o per quan ple­gui. La tra­jectòria de Sánchez és apas­si­o­nant: ha acon­se­guit cris­par la política espa­nyola durant cinc anys i mig sense que s’hagin produït tras­bal­sos des­ta­cats com el del 2017 a Cata­lu­nya. Mai ningú es podia ima­gi­nar que per qua­drar l’aritmètica par­la­mentària faria un tomb de 180 graus i pas­sa­ria de voler por­tar Puig­de­mont a Espa­nya per tan­car-lo entre bar­rots –alguns dels seus s’ho van creure i han que­dat en ridícul– a ini­ciar-hi una nego­ci­ació que pot esde­ve­nir de gran calat i que de ben segur hi podem gua­nyar en pau i tran­quil·litat. Ni Sánchez, ni el PSOE ni el govern espa­nyol poden pas­sar gaire més temps amb una situ­ació que només es pot resol­dre per tenir la festa en pau.

El Tierra firme de Sánchez no explica les con­ver­ses de Suïssa entre el PSOE i Junts. En bon cri­teri són secre­tes, tot i que els orga­nit­za­dors podien estal­viar-se pro­vo­car ana­des i vin­gu­des de la premsa a Gine­bra, sense que es faci­liti cap con­tin­gut ni res que no es pugui ofe­rir des de les seus de Junts i del PSOE. Secre­tisme ben­vin­gut, ja que les con­ver­ses poden anar més enllà dels acords per a la inves­ti­dura amb la llei d’amnis­tia, Roda­lies i d’altres. PSOE i Junts hau­rien de pro­fun­dit­zar en ter­renys de futur que pas­sen forçosa­ment pel vis­ti­plau a pre­gun­tar sobre l’auto­de­ter­mi­nació. Una pre­gunta que només es pot fer mit­jançant un referèndum acor­dat que ara mateix el PSOE no té damunt la taula.