I farem cagar el tió...

Poques coses hi ha tan tendres i tradicionals a casa nostra com fer cagar el tió. Una tradició catalana, també occitana i aragonesa i mallorquina –tot i que aquesta s’ha perdut–, que aplega la família al voltant d’una soca, un tronc, una fusta o una caixa ben tapada que rebrà cops de bastó i cagarà llaminadures i coses pràctiques. He llegit que la tradició de fer cagar el tió està relacionada amb la fertilitat i el solstici d’hivern, que és com un cant al renaixement de la natura esperat després d’un llarg hivern. En tot cas és un dels moments més emotius de les festes de Nadal perquè reuneix la família més propera, a qui s’obsequia amb petits presents, i que pot ser la prèvia d’un sopar familiar i en alguns casos la preparació per anar després a la missa del gall.

Tot ha canviat molt. Recordo la il·lusió de petit, a les hortes de Santa Eugènia, quan arribaven les festes de Nadal. A casa es feia arbre. El meu oncle era l’encarregat d’anar-lo a buscar i recordo haver-lo acompanyat a la zona de Vilablareix o Bescanó a buscar un ginebró. Res d’avets en aquells moments. Quatre boles i uns llums i allò feia goig. Després va venir el temps de muntar també el pessebre. Un gran pessebre a l’entrada de casa, amb moltes figures i rius i llacs amb aigua. No patíem, com ara, la sequera que ha deixat assedegades les hortes. El tió no era un tronc. Era una caixa o una fusta, però tot s’hi valia. El tapàvem amb una manta i li donava menjar: aigua, alguna mandarina o fruits secs. I tal dia com avui al vespre, l’encís de veure com després de quatre cops de bastó, precedits per una estada a una altra habitació per resar (res de cantar en aquells moments), t’oferia els seus presents. Alguna figureta de massapà, cigarretes i monedes de xocolata, torrons i a vegades mitjons i calçotets. Aquí s’acabava tot. Res de joguines, que quedaven per als Reis.

Amb l’arribada de l’adolescència la cosa es va acabar. La vaig recuperar quan vaig tenir nebots i després fills. Encara fem cagar el tió i és una manera de reunir-nos tots plegats, sopar en família i passar una bona estona. Els nostres tions, però, no tenien ulls ni boca, ni barretina, ni tampoc sabíem què eren les tiones. Els ajuntaments no feien festes per rebre’ls, cosa que trobo prou bé, i, és clar, tampoc tallers de tions. Ara n’hi ha de gegants als barris, almenys a Girona, i es fan festes populars. Tot això està molt bé, sempre que no es faci el cagatió, element estrany que lliga amb els Nadals.

“Amb el tronc més gruixut que hem trobat, ja tenim preparat el tió”, va escriure Joana Raspall. Hi és a moltes cases i deu faltar a massa d’altres, per manca de tradició o per necessitat. També és moment per pensar en els més desfavorits. El tió és una tradició que hem de mantenir, ben nostrada, encara que des de fora la vegin tan escatològica com el caganer. Cantarem o resarem, i donarem cops de bastó demanant torró d’aquell tan bo. “El tió sap que som criatures / i esperant treure’n llaminadures / li peguem, sense voler fer-le mal.” Això sí, garrotada ve, garrotada va, fa brillar, com abans, els ulls d’il·lusió als més menuts.