Detestar una mica menys el Nadal

Ara fa un any escrivia un article en què reivindicava el dret a detestar el Nadal. Potser no se sorprendran si els explico que vaig rebre una inesperada allau de comentaris de persones que s’hi sentien identificades i manifestaven un odi irreversible a les dates que s’acosten. Els motius eren ben diversos, però igual de comprensibles: l’empatx de missatges que empenyen a gastar en productes innecessaris, l’acumulació de dinars i sopars, la síndrome de la cadira buida en el cas de la gent que ha perdut una persona estimada, l’absència dels fills en el cas dels pares divorciats, l’obligació de compartir taula amb qui no prendries ni un cafè... Podria eixamplar la llista de raons, però val més que freni, perquè també els he d’admetre que em va deixar mal cos, el resultat d’aquell article. Que una cosa és renegar d’aquestes festes i una altra de molt diferent, contribuir a fer brollar la tristesa i la indignació de segons qui. Per tant, aquest any m’he proposat detectar raons per afrontar les dates amb una certa il·lusió, encara que sigui per compensar l’emprenyament que porto de sèrie. Amb una mica de sort, venen dies de vacances, trobarem gent rancuniosa a qui se li afeblirà el cor, veurem com alguns aquelarres familiars acaben sent divertits i, per què no, també ens podem permetre una mica de febre consumista. Al cap i a la fi, és una bona excusa per comprar-nos aquell capritx que mai ens hem permès. També vull pensar que potser al pare li toca per fi la loteria i tenir present que a la canalla de la família li continuen brillant els ulls la nit de Reis. Gaudiré de les trobades familiars que ens permeten recordar amb amor els que no hi són i brindarem cridant als quatre vents la gran proclama de l’abuelito: “Quan jo em mori, merda per a qui es quedi.”