El pessebre

Aquests dies a Bet­lem, la loca­li­tat on el Nou Tes­ta­ment situa el nai­xe­ment de Jesús, hi han mun­tat un pes­se­bre sin­gu­lar. En una església lute­rana, al cos­tat de l’altar, s’hi veu la imatge del fill de Déu embol­ca­llat amb la kufiya pales­tina i envol­tat de runa, com la que dei­xen els edi­fi­cis des­truïts pels bom­bar­de­jos isra­e­li­ans a Gaza. És l’home­natge d’aquesta parròquia als milers de nens i nenes pales­tins morts en la represàlia pels atroços atemp­tats de Hamàs, el 7 d’octu­bre. La situ­ació dramàtica que es viu a la Franja, a l’altra banda del Medi­ter­rani, con­trasta amb la llum i la festa del nos­tre Nadal. El més impac­tant de tot ple­gat és la insen­si­bi­li­tat que ens genera, com a soci­e­tat, el pati­ment del poble palestí, víctima d’una ven­jança cega que no estal­via la població civil. Ja no és només una con­si­de­ració de caire moral. És que, en el ter­reny estratègic, quin sen­tit té man­te­nir aquesta guerra si no és ino­cu­lar l’odi con­tra Israel per les gene­ra­ci­ons a venir?, o per­pe­tuar un con­flicte per a set dècades més? Ens cal un nou des­per­tar, un nai­xe­ment de veri­tat, que ens faci més soli­da­ris amb l’espècie i més bel·lige­rants con­tra els que només sem­bren mort i des­trucció. Que no ens faci còmpli­ces dels nous Hero­des i les seves matan­ces d’inno­cents.