Em deixo convèncer per agafar un tren

Per la forma en què tinc orga­nit­zada la vida, em puc mirar els mal­de­caps que dona Renfe des de la distància perquè no agafo un tren ni per equi­vo­cació. Però com m’agrada l’aven­tura més que a dos par­tits d’esquerra bara­llar-se entre ells, l’altre dia em vaig dei­xar convèncer per anar de Bada­lona a Saba­dell en tren. S’ha de dir que l’anada va ser per­fecta, amb previ paga­ment de 4,10 euros. Els temps anun­ci­ats al web es van com­plir amb total pul­cri­tud. Al cap de qua­ranta-cinc minuts ja érem al destí. Opti­misme des­fer­mat. “Deu ser que ja es noten els efec­tes d’un pos­si­ble traspàs”, vaig pen­sar. Però fal­tava la tor­nada, és clar. D’entrada, abo­nar de nou 4,10 euros obliga a pre­gun­tar-se si amb el cotxe s’hau­ria estal­viat diners. Després va arri­bar la temuda espera. En teo­ria, els com­bois pas­sen cada quinze minuts. Però arri­bem al minut 15, i al 20, i al 25... i res de res. Allà no apa­reix ni un maleït tren. Es pot fer una col·lecció infi­nita de cares mal­hu­mo­ra­des. Final­ment apa­reix un com­boi. Avi­sen per mega­fo­nia que en breu en pas­sarà un altre però ningú se la juga i tot­hom fa una aposta segura. També perquè l’estació és a l’intempèrie i ja n’hi ha prou de pas­sar fred. Al vagó no hi cabem i fa pudor, però encara han de pujar més usu­a­ris a les pro­pe­res esta­ci­ons. Pen­ses que no hi cap ni una agu­lla però encara es fan un lloc quinze per­so­nes més. No fem pilars de 6 de mira­cle. Baixo una estació abans del pre­vist i modi­fico la com­bi­nació de metro fins a casa. A Fabra i Puig, veig que la majo­ria evita vali­dar el bit­llet. No sé si soc de les poques que han pagat. Dues hores després de la sor­tida arribo a casa. Abans d’entrar-hi, em sobra temps per obser­var el meu cotxe. Tinc la impressió que els dos llums de davant em miren amb un som­riure sor­ne­guer.