El Leonardo de Salt
El currículum vital i artístic del meu amic Lluís Mateu és llarg i consistent. En ocasió d’haver-li atorgat l’Ajuntament de Salt el premi 3 de Març, he fet per a mi una llista de les seves activitats, que ho abasten pràcticament tot: dibuix, pintura, escultura, escenografia, docència artística, cartellisme, il·lustració de llibres, excursionisme, escoltisme, teatre, cançó... fundador, director i col·laborador de publicacions saltenques... plego perquè no tindria espai per a destacar i agrair la seva amistat. En la llista d’activitats, esmento la cançó. Sé que ell recorda també aquells anys de La Pastera, a Salt, quan s’hi celebrava el Festival de la Cançó del Grill, on ell hi cantà Colours, del gran Donovan, i el meu germà i jo (vam guanyar el festival aquell any, ehem, ehem...) cantàvem Últims records, la famosa adaptació de Derniers baisers, de Laurent Voulzy. De molt jove va treballar a la farmàcia Simon, amb el gran Salvador Sunyer i Aimeric, que en les seves memòries el defineix com a “saltenc, optimista, cordial i obert com una finestra a l’aire lliure... un gran dibuixant, en Mateu, un excel·lent caricaturista, un amic lleial”. En Lluís és un espècimen humà difícil de classificar. Ens coneixem fa seixanta anys, des de la mili a Girona (1964-1965) voluntaris tots dos per... amor a la pàtria (els que manaven allà ens obligaven a dir-ho així), i sempre m’ha semblat un home del Renaixement, un Leonardo trasplantat a la riba dreta del Ter, al Pla de Girona. Perquè si tinc un amic polifacètic, és ell. L’any 1985 em va fer la portada d’un llibre de records del Seminari de Girona, va realitzar totes les caricatures d’entrevistats a l’efímer Empordà Federal de Figueres (1988-1989), i també El gust és nostre, 52 aquarel·les sobre sengles àpats remarcables, publicats durant tot el 1989 a Presència. E la nave va... perquè no hi ha manera humana de cansar-lo o fer-lo reposar. Que sigui encara per molts anys, sincer desig de tots els que el coneixem i l’estimem, ben merescut té aquest premi 3 de Març del seu estimat poble d’on no se n’ha mogut mai. Li desitjo el millor en tot: coratge, bufera i... paciència. Perquè tant ell com un servidor ja hem encetat el període de cua de la vida. I la cua és allò que costa més de desossar.
