Res ni ningú tomba la Iúlia

La vida converteix algunes persones en éssers irreals, perquè la immortalitat no és una condició real encara que algunes trajectòries tendeixin a acostar-s’hi amb el propòsit de desmentir la primera llei de la natura, que diu que tot és perible. Algú que ha sobreviscut a una catàstrofe tan terrible com l’accident nuclear de Txernòbil, que no ha sucumbit ni a la crisi social i política de la caiguda del règim soviètic ni a la mortífera epidèmia del coronavirus i que ara planta cara a una guerra terrible i devastadora té motius per anar per la vida amb un somriure burleta quasi desafiant la mort.

“Què més ha de passar, ara?”, reflexiona, mig amb humor, mig amb resignació, Iúlia Dovgopola després de repassar breument la seva trajectòria vital i constatar que és una supervivent, la resiliència feta persona. De fet, aquesta dona nascuda a Ucraïna el 1973 no necessita que li passi res més, perquè l’última llosa vital encara la porta a sobre, ja des de fa dos anys, quan el seu país va entrar en guerra en rebre l’atac de la Rússia de Vladímir Putin.

La Iúlia no és ni lament ni resignació, ben al contrari. Per això aquesta tarda tornarà a sortir al carrer amb la gent de la comunitat ucraïnesa resident a Barcelona i tots els barcelonins que la vulguin acompanyar. La cita és a les cinc de la tarda al passeig de Gràcia, a l’altura de la delegació de la Unió Europea a la ciutat. Es pretén que, una vegada més, la ciutat sigui un clam dirigit a les autoritats comunitàries perquè no deixin de fer costat al seu país en l’empresa de defensar la seva llibertat davant l’ofensiva exterminadora del gegantí exèrcit rus.

Des del febrer del 2022, la defensa de la causa ucraïnesa és una prioritat per a aquesta dona, veïna de Barcelona de fa molts anys i membre de l’associació Txervona Kalina, pensada per difondre la seva cultura entre els joves ucraïnesos de Catalunya i que des de fa dos anys ha estat el termòmetre de l’èxode que han protagonitzat els seus compatriotes. Abans de l’inici del conflicte, al local de Txervona hi havia apuntats mig centenar de joves que hi acudien el dissabte. Arran de l’esclat de la guerra i amb la primera onada de refugiats, el nombre d’alumnes va arribar fins als 300 –la Iúlia fa cara de voler dir “no sé com ens en sortíem”– i ara la xifra s’ha estabilitzat en els 150 inscrits.

La lluita de la Iúlia és du a terme des de Barcelona, però el seu cap i el seu cor són sempre a Kíiv. A la capital del país, hi viu el seu pare, de 80 anys. Com ell, moltes persones grans van decidir quedar-se a casa, no marxar, i la Iúlia ja l’ha visitat dues vegades i aviat hi tornarà

Viatjar a un país en guerra, encara que sigui el teu, no és fàcil. Des de Barcelona, la Iúlia vola a Cracòvia i des d’aquesta ciutat polonesa es desplaça a la frontera amb Ucraïna. El tercer tram del viatge és a bord d’un tren que li permet arribar a casa del seu pare 24 hores després d’haver sortit de Catalunya. Abans, tot plegat es resolia amb un vol directe de quatre hores.

A Kíiv, la Iúlia diu que s’hi troba una vida “normal”. L’ésser humà és tan sorprenent, es riu tant de la mort, que fins i tot sota les bombes fa vida normal. Barcelona està cridada avui a sortir al carrer en contra d’aquesta normalitat.