Pobres ianquis

Ja els regalo el dilema als elec­tors nord-ame­ri­cans: han de triar entre Donald Trump, un senyor sense pèls a la llen­gua i una cosa que no són pèls al cap, inves­ti­gat per l’assalt ni més ni menys que al Capi­toli, i Joe Biden, un altre senyor capaç d’anun­ciar un immi­nent alto el foc a Gaza men­tre llepa un cor­net de nata. Si no fos perquè cada vegada que un pre­si­dent dels Estats Units fa un pet la resta del món estar­rufa les plo­mes, ja els podríem enge­gar a dida, a ells i al seu inter­mi­na­ble procés elec­to­ral. Això sí, sal­vant el gra­pat de bones pel·lícules basa­des en les primàries, com ara Els idus de març, amb un George Clo­o­ney que diuen que va ins­pi­rar el car­tell d’una de les cam­pa­nyes d’Artur Mas, o com ara El can­di­dat, amb un Robert Red­ford que es passa el metratge llui­tant per un escó al Senat i, quan ho acon­se­gueix, en l’últim foto­grama es mira el seu asses­sor de cam­pa­nya i pre­gunta: “Ja soc sena­dor, i ara què?” Si Trump torna a la Casa Blanca, tots ple­gats ens pre­gun­ta­rem jus­ta­ment això: “I ara què?” Els que s’ho pre­nen amb més calma són pre­ci­sa­ment els ciu­ta­dans nord-ame­ri­cans, també la pròspera comu­ni­tat arre­lada a Cata­lu­nya, natu­ral­ment amb dret a vot. Quan Trump va tru­car per pri­mera vegada a la porta de la pre­sidència, amb el seu llen­guatge incen­di­ari con­tra la immi­gració, els com­pa­tri­o­tes resi­dents a Cata­lu­nya ja rela­ti­vit­za­ven el mis­satge: “No patiu, que si es con­ver­teix en pre­si­dent ja es mode­rarà.” D’entrada, els demòcra­tes ofe­rei­xen un dis­curs més assos­se­gat, sense xenofòbia ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zada, però cada vegada més con­di­ci­o­nat pel popu­lisme trum­pista pel que fa a la fron­tera amb Mèxic. Fa fere­dat sen­tir com en les dar­re­res decla­ra­ci­ons el mag­nat de cap de pas­ta­naga bar­reja immi­gració, malalts men­tals i expre­si­di­a­ris men­tre pro­met exe­cu­tar la depor­tació més gran de la història si recu­pera el poder. Però és pit­jor encara recor­dar que si ell fa un pet la resta del món estar­rufa les plo­mes i que aquí mateix, a Cata­lu­nya, hi ha apre­nents de brui­xot dis­po­sats a imi­tar-lo i aixe­car també murs als nos­tres muni­ci­pis. Pobres ian­quis. O sigui, pobres de nosal­tres.