Bones formes inútils

Hi ha gent gran que es queixa que avui s’han per­dut les for­mes. És una manera de mani­fes­tar allò que no ente­nen, o que ente­nen massa bé, pre­ci­sa­ment perquè han vis­cut situ­a­ci­ons simi­lars en el pas­sat i en temen un desen­llaç també sem­blant.

El seny dels cata­lans, en gene­ral, es trans­met a través d’unes for­mes de tracte prou ama­bles. Abans en deien l’oasi català, perquè la gent s’ho deia tot, però edu­ca­da­ment. Res que s’assem­bli a l’ambi­ent actual de batus­ses i cridòries del Congrés espa­nyol o al Par­la­ment durant el procés, quan l’opo­sició feia espec­ta­cles dia­ris per tal d’ofe­gar les majo­ries inde­pen­den­tis­tes. Tan­ma­teix, cal reconèixer que cada vegada costa més de man­te­nir les for­mes. Deu ser cosa de l’espa­nyo­lit­zació.

Quan aque­lla vin­tena d’enti­tats cata­la­nes denun­cien –cada any passa una o dues vega­des– que Cata­lu­nya està mal­trac­tada des del punt de vista econòmic per l’Estat, ho fan tan edu­ca­da­ment que no en sem­blen gaire con­vençudes. A Madrid se’n deuen riure a cor què vols; tant és que siguin supo­sa­da­ment d’esquer­res com de dre­tes. Ells s’esbu­de­llen per coses més impor­tants; volen tenir el poder de l’Estat i la resta són romanços, noses que periòdica­ment els man­te­nen més ocu­pats del que ells vol­drien.

Amb les elec­ci­ons a les por­tes ja han cres­cut els retrets i les mos­se­ga­des per admi­nis­trar unes engru­nes que repar­tei­xen com volen els senyors de la capi­tal. Uns i altres saben que, d’Espa­nya, no se’n pot espe­rar solu­ci­ons als pro­ble­mes del país. I, d’altra banda, també saben tots que les for­mes ama­bles no han fet mai –ni li’n faran– pes­si­go­lles a l’Estat. Lle­vat que algú se’n cansi, perdi les for­mes –no pas l’edu­cació– i s’esde­vin­gui la rauxa. Només quan aquesta es fa pre­sent –també ho sabem bé– tots els poders de l’Estat reac­ci­o­nen, actuen amb con­tundència i a l’una.