‘El metge de Vila-sacra’

Diven­dres vam pre­sen­tar al cas­tell de Llers aquesta dar­rera novel·la d’Octavi Dal­mau. Es tracta d’un thri­ller que compta amb l’staff bàsic que ja hem tro­bat en d’altres obres de l’autor. Guàrdies civils de la caserna de Figue­res i Agneta, pare­lla del capo­ral Molins, que cuina de bé com la muller del comis­sari Mai­gret. L’acció, any 1945 i a l’Alt Empordà, lla­vors amb els pobles difu­mi­nats, amb comu­nes a les ter­ras­ses de les cases, ver­ros que aro­ma­tit­za­ven els car­rers i ungüent de serp com a remei uni­ver­sal. I una Figue­res amb ca l’her­bo­lari i can Canet a la Ram­bla, el metge Vila, qua­tre nota­ries, tres farmàcies i la Banca Per­xes. Pros­ti­tu­tes del car­rer de la Jon­quera, aconduïdes per fami­li­ars d’uni­for­mats del bàndol fran­quista, amb horari adap­tat a la sor­tida cap­ves­pral dels sol­dats de cas­tell de Sant Fer­ran. Senyo­res de missa diària, d’altres que escri­uen un die­tari, totes amb el tes­ta­ment fet... Moblen l’acció i l’oro­gra­fia un fals mis­si­o­ner mer­ce­dari, l’orde dels men­di­cants de Jesús i Maria, la Rani­lla –presó de Sevi­lla–, Pant­gruel i Gar­gan­tua, Nove­las y cuen­tos, Dioscòrides –el cèlebre metge grec de fa 2.000 anys– i en Came­tes –Alfons XIII, que les tenia pri­mes i llar­gues–. En un altre to, refe­rents cèltics –dels drui­des– en dis­cussió amb el cato­li­cisme per arri­bar a una teo­ria sociomítica de reli­gi­ons i cre­en­ces. Cape­llans de sotana i major­doma en mode espia, i un col·lec­tiu femení pro­to­fe­mi­nista. Infu­si­ons d’euca­lip­tus, bala­dres i tora blava –també ano­me­nada acònit o mata­llops–, plan­tes per resol­dre un mal, come­tre un homi­cidi o... fer­ti­lit­zar el crani dels calbs. La llen­gua, la d’aquell món, amb expres­si­ons que emo­ci­o­nen perquè han pas­sat avall, com ara acon­duc­tar-se, bafs d’euca­lip­tus, ensi­ga­lar –fer equi­vo­car– i calai­xera de la ditada. Aca­bem. L’Octavi Dal­mau ens pro­posa una novel·la que, seguint la inves­ti­gació estàndard poli­cial del moment, ens va por­tant a través de molts tren­ca­colls a la reso­lució dels crims esmen­tats. Un (altre) lli­bre de bon lle­gir i que es fa lle­gir, que pene­tra en el dia a dia de la gent que van viure en l’esce­nari físic i tem­po­ral que hem apun­tat. I que, com que fa la bona lite­ra­tura, actua de notari per recu­pe­rar i fixar un món aca­bat.