“Nyany, caca i non”

En aquell temps, al meu poble i en relació als nadons, per afir­mar que tot anava bé, es deia: “Nyany, caca i non”. Era que els bebès men­ja­ven sense pro­ble­mes, eva­cu­a­ven nor­mal, i dor­mien amb assos­sec. Ara, en època de jubi­lació avançada, penso si la frase no es podria tor­nar a fer ser­vir i apli­car amb tota jus­tesa i natu­ra­li­tat. Perquè, igual que a la pri­mera infan­tesa, cap a la cua de la vida i ara que l’edat que tinc m’ha lle­vat la por de morir jove, ara quan veig que la feli­ci­tat només és un con­junt de desgràcies evi­ta­des, resulta impor­tant (pri­mor­dial, vaja) men­jar bé, deso­cu­par cor­rec­ta­ment i dor­mir amb pla­ci­desa: Nyany, caca i non. Tenir en compte i fer atenció a les coses essen­ci­als de la vida, vere dig­num et jus­tum est, aequum et salu­ta­ris –que deien els cape­llans–, altra­ment hi ha el perill d’exis­tir sense viure, amb tanta brossa i pur­ri­a­lla en aquest món que ens ha tocat viure. Molta cosa va dei­xant d’interes­sar, es fa com una tria (incons­ci­ent) i es va des­con­nec­tant ara d’això, ara d’allò. Per exem­ple, abans m’interes­sava el cinema, pas­sar un diu­menge sense cinema era impen­sa­ble, ara ni hi penso. M’enca­ti­vava la cançó i aquells can­tants; ara quasi no me n’interessa cap i, ultra això, seria impos­si­ble donar l’abast, cada dia sur­ten nous can­tai­res, nous grups, noves cançons. M’enca­llo i em quedo amb els Beat­les, els clàssics del segle vint. I una curi­o­si­tat: he aga­fat gust a la len­ti­tud, a la gan­so­ne­ria. Abans feia tres fei­nes a la vegada; ara, si en tinc dues en faig només una, amb el perill evi­dent d’obli­dar la segona. I amb la calma i la flegma m’han anat bro­tant diver­ses sen­sa­ci­ons de lli­ber­tat: lli­ber­tat de temps, de pen­sa­ment, de valo­rar o mesu­rar. Abans, davant d’un mal pas sob­tat em posava de sobte ver­mell, i ara res de res: les emo­ci­ons son més len­tes, i la sang també. Fet i fotut, el millor és aga­far-se les coses tal com venen, ento­mar la rea­li­tat com és i no pas com ens agra­da­ria que fos, perquè el pen­sa­ment humà és una ridi­cu­lesa de put­xi­nel·li davant el mur de ferro i ciment armat de la rea­li­tat impe­rant. Però estic con­vençut que, mal­grat tot, de les coses dolen­tes se’n pot treure alguna de bona. El vell grec Epic­tet escriví que l’abundància de mos­ques con­tribuí a crear la vir­tut de la paciència.