Que tornin els serenos!

Quan un poble petit, on habi­tu­al­ment hi ha tran­quil·litat i qua­li­tat de vida, comença a patir roba­to­ris sovint (alguns, amb inti­mi­dació), més enllà dels motius que han por­tat a l’aug­ment de delinqüència, cal pen­sar en el fet que ens man­quen efec­tius de vigilància. Fa ràbia pen­sar que, fins no fa tant de temps, molts veïns d’aquests pobles ni tan sols tan­ca­ven les por­tes del car­rer amb clau. Malau­ra­da­ment, això ha hagut de can­viar davant l’incre­ment d’ensurts. Hi ha esforços per part d’alguns ajun­ta­ments i dels Mos­sos d’Esqua­dra per esta­blir pau­tes de vigilància i sis­te­mes d’alerta, però, tot i ser ben­vin­guts, a la vista de les evidències, no són sufi­ci­ents. Molta gent ho ha pro­po­sat i jo m’afe­geixo a la petició: cal recu­pe­rar la figura dels sere­nos arreu, com ja han fet algu­nes pobla­ci­ons amb més habi­tants que aquests pobles. La poli­cia no pot arri­bar a cada lloc en tot moment; no té prou efec­tius. I, de vega­des, quan res­pon a una crida i hi arriba, per desgràcia, el mal ja està fet. La dis­su­asió seria, doncs, un bon reforç. Les figu­res dels sere­nos, que serien equi­pa­ra­bles als ara ano­me­nats agents cívics, podrien aju­dar a pal·liar el pro­blema. Hau­rien de ser per­so­nes per­ma­nent­ment con­nec­ta­des amb la poli­cia, per poder aler­tar amb rapi­desa sobre situ­a­ci­ons irre­gu­lars o tan sols sos­pi­tes, de dia i de nit. Hau­rien de tenir també llicència per san­ci­o­nar si detec­ten infrac­ci­ons. En aquest sen­tit, penso, per exem­ple, en els visi­tants que s’entes­ten a apar­car a l’inte­rior dels nuclis antics dels pobles on està expres­sa­ment indi­cat que només hi poden esta­ci­o­nar els veïns. Com es poden pagar aquests ser­veis? Doncs, tenint en compte que par­lem de la segu­re­tat de les per­so­nes (la majo­ria d’elles, con­tri­bu­ents) i del com­pli­ment de les nor­mes de con­vivència, hau­rien de sor­tir diners de totes les admi­nis­tra­ci­ons que en tin­guin la com­petència. A ini­ci­a­tiva, és clar, dels ajun­ta­ments, els quals han de ser prou valents per afron­tar el pro­blema i bus­car el finançament allà on cal­gui. Ningú vol viure en una soci­e­tat en què sigui per­ma­nent­ment necessària la vigilància, però, lamen­ta­ble­ment, la sen­sació d’inse­gu­re­tat hi és; aquesta és la rea­li­tat. Paral·lela­ment als pro­jec­tes de rein­serció, que són molt llo­a­bles, el moment reclama moure’s i acon­se­guir pro­tecció addi­ci­o­nal.