Amb l’ai al cor

Vivim dies i set­ma­nes de tensió glo­bal, amb la res­pi­ració con­tin­guda per si arriba algun atac de l’Iran a Israel –o vice­versa– que inflami tot el Pròxim Ori­ent i arros­se­gui les potències cap a un nou xoc. El mot d’ordre –com no podia ser d’altra manera– és “con­tenció”, ja que una espurna fora de con­trol pot por­tar a una esca­lada bèl·lica de peri­llo­ses con­seqüències. El que val per a aquesta regió del món val també per a Ucraïna, on periòdica­ment plana l’amenaça d’atac nuclear. Estem amb l’ai al cor pen­dents del que pugui pas­sar implo­rant que la diplomàcia ser­veixi de veri­tat per evi­tar els pit­jors esce­na­ris, però no podem per­dre de vista el que ja està pas­sant. L’atac cal­cu­lat de l’Iran con­tra Israel aquest cap de set­mana no hau­ria d’uti­lit­zar-se per des­viar l’atenció sobre la des­trucció sis­temàtica de Gaza. Aquesta diplomàcia que crida ara a evi­tar l’esca­lada no pot con­ti­nuar menys­te­nint el con­flicte cen­te­nari que deses­ta­bi­litza la regió. El reco­nei­xe­ment i la coe­xistència pacífica de dos estats democràtics, l’isra­elià i el palestí, hau­ria de ser la pedra angu­lar d’un nou ordre res­pectuós amb els drets humans. Ens sobren con­flic­tes al món. Hi són encara que no els vul­guem veure, com ara la guerra del Sudan, que arriba al seu pri­mer any: més de vuit mili­ons de des­plaçats.