Jo, jo i jo

Deia el psicòleg clínic Carl Rogers que el narcisisme es manifesta en la necessitat de ser el centre del món, una manera de protegir-se contra l’angoixa existencial. És també un intent d’afirmar el jo, però en realitat es basa en una defensa contra la por o la mort. Avui dia (sort que la pandèmia ens havia de fer millors persones) impera un domini del jo que fa feredat. El narcisista s’ha convertit en l’etiqueta de moda, en l’adjectiu del moment: penya experta en la manipulació, que juga amb les emocions alienes i fa sentir culpable o insegur a qui té al davant. Encantadors i carismàtics quan el vent els bufa de cara, els narcisistes canvien d’estat d’ànim tan bon punt se senten amenaçats o ferits: llavors són cruels i despietats, i fan mà de la intimidació i el xantatge emocional per aconseguir el seu objectiu. L’actitud freda o indiferent cap als altres denota una manca radical d’empatia i un rebuig frontal a rebre qualsevol mena de crítica, per constructiva que sigui. Creure’s únic i especial és una tara important, jugar a ser un déu adorat és fer el ridícul més espantós, i pensar que ets el més intel·ligent del món i que la gent t’ho deu tot és un desperfecte sense sentit. No s’ha de confondre el narcisisme –que és un trastorn de la personalitat– amb tenir l’autoestima ben posada, com tampoc s’ha d’identificar una narcisista amb una persona segura d’ella mateixa. El jo, jo i jo i si sobra alguna cosa per a mi és, d’entrada, una manca emocional de primer ordre. Caldria una exterminació massiva d’aquesta mena d’individus que, pobrets, agafaran torticoli de tant mirar-se el melic.