Un savi al futbol
Per molt que les cadenes ens els repeteixin, el moment televisiu del partit Girona-Barça (quatre a dos, cantem, germans!) no va ser ni el golàs d’en Portu, ni l’entrenador anant a fer un petó a la seva dona abans que s’acabés el partit, ni la pancarta gegant que donava fe notarial de la “classificació històrica” del club per a la Champions que ve. El moment va ser un altre, un que amb tants gols amunt i avall va passar desapercebut gairebé per a tots els televidents: en Vador Garcia-Arbós a la graderia, ensamarretat, eixelebrat, feliç, traient el cap enmig d’una argelaga de blancs i vermells, de braços, banderes i bufandes. A les imatges se’l veu amb la boca oberta. Primer, amb els llavis fent punt de penal: la o de Girona; després, obrint encara més la porteria per clavar la tercera síl·laba per l’escaire. M’hi jugo un peix que desafinava com ningú cantant l’himne. Vet aquí el periodista amb un munt de llibres publicats, el tertulià amè i profund, l’home reconegut, sobretot a la ciutat i comarques gironines per la seva gran erudició, els seus coneixements d’història eclesiàstica, de cinema, de gastronomia, d’enologia... Columnista, crític, pensador... El besalunenc savi. Doncs guaita’l aquí, a la graderia, fent el bordegàs! Ja ho va dir Sèneca (i ho deixaré en llatí per agradar a en Salvador): “Aliquando et insanire iucundum est”. De vegades, i tant que sí, fins i tot és agradable perdre el seny. Al capdavall, com va dir no sé qui més, l’esport és el departament de joguines dels grans magatzems que són la vida. I que no és sa, fer el criatura de tant en tant? No hi ha res que em garanteixi més la solvència intel·lectual d’una persona que aquestes fuites passionals, com un globus a qui se li desfà el nus i surt rabent amb propulsió esbojarrada i fent veixina. Primera divisió, segona diversió! Erudits, estudiosos, lletraferits, gaudiu-ne també vosaltres, del football, que la pilota va al peu, no pas al cap. I el Girona encara és una entitat catalana, familiar, de gent sòbria que passada la festa dels gols se’n torna a casa a llegir el diari, Proust o Pedrolo. Un club per perdre-hi el seny durant una hora i mitja mentre saludes el veí de tota la vida i t’hi embardisses en una conversa seriosa fins que en Portu te la clava per l’escaire i tots dos us descordeu. Opi del poble? I ca! Gotet de ratafia.
