El caos que no cessa

Costa no escriure sobre Rodalies, vist el desgavell diari. Pretens opinar sobre qualsevol altre tema però la realitat t’assalta des de mil fronts variats. El retard perpetu que pateixes en primera persona, per molt que aquell dia no hi hagi incidències. El costum de no sortir de casa sense consultar primer l’estat de la teva línia a Twitter. En un dinar familiar t’assabentes d’algú que es va estar tres hores per fer un trajecte d’una hora i que al final va girar cua, renunciant a arribar a la seva destinació. La nena que truca histèrica perquè arriba tard a la universitat. Les notícies que mostren l’enèsima avaria que col·lapsa el servei al centre de Barcelona. Les xarxes socials que escupen malediccions d’usuaris que veuen com en un dia d’incidències i acumulacions de viatgers Renfe posa un tren de poca capacitat que els fa anar com sardines en llauna. No es pensin que exagero: tot això ho he viscut en l’última setmana. Em cau un full volander a les mans en plena campanya electoral: militants d’ERC davant d’una estació reparteixen una propaganda que compara el servei de Renfe amb els Ferrocarrils de la Generalitat. Rodalies: 808 incidències greus a l’any, 18% de tardança dels trens –es deuen concentrar tots en la meva línia– i 51% d’usuaris satisfets. Ferrocarrils de la Generalitat: 40 incidències greus a l’any, 1% de tardança dels trens i 79% d’usuaris satisfets. ERC atribueix a la inversió, i a la seva manca, l’estat d’un i altre servei, i no cal recordar que el partit reclama la gestió total de Rodalies per a la Generalitat. Tant de bo el traspàs sigui la solució, perquè la situació és insostenible.