La cort del rei Laporta

L’aterratge de Hansi Flick –no confondre amb Herr Otto Flick d’‘Allo ’Allo!–a Can Barça deixarà tan desconcertat el mateix entrenador com els que intentaran o intentarem entendre els seus propòsits. L’escenari que es dibuixa recorda de forma fascinant allò que es va trobar el ciutadà Hank Morgan quan es va despertar inexplicablement a l’edat mitjana anglesa. Farà bé, doncs, el nostre futur general teutònic de rellegir l’esplèndida ucronia de Mark Twain sobre el ianqui que aterra a la cort del rei Artús en una societat governada pel caos i la superstició.

L’educació germànica de Flick i el seu impuls per tenir-ho tot sota control toparan, en allò que sovint definim com a xoc cultural, amb aquesta manera de fer tan mediterrània que tenim nosaltres. I no hi ha res, feu-me cas, més mediterrani que Laporta i els seus assessors de l’àrea esportiva.

Com conviuran l’art de la improvisació, del qual soc un defensor en segons quins casos, i la mirada freda i severa d’un senyor que fa pinta que no està per orgues? En la novel·la de Twain, Morgan pretén aprofitar els seus coneixements tecnològics perquè la societat medieval que es troba faci un salt endavant cap a la modernitat però ensopega amb obstacles insalvables, com ara els poders establerts i sobretot la superstició. I el Barça és el rei de la superstició.

Això de l’entorn no deixa de ser una mena d’inquisició a l’ombra, el Merlí de Twain, que observa amb una mirada de sospita permanent tots aquells que són sospitosos? Sospitosos de què? No se sap mai ben bé de què. I Flick aviat també ho serà. Aplicarà, n’estic convençut, un sistema de joc més modern però el barcelonisme no està preparat per això el dia que arribi un 0-0 contra el Getafe. L’alemany morirà o se’n tornarà a casa sense haver entès res. I, paradoxes de la vida, jo sí que l’hauré entès.