‘Caro diario’: Pasolini

Men­tre, a Caro dia­rio, Nanni Moretti volta en Vespa per Roma comenta que, a l’estiu, quasi tots els cine­mes de la ciu­tat estan tan­cats i que, en tot cas, només s’hi exhi­bei­xen pel·lícules tipus Sexe, amor i pas­tu­ratge o de ter­ror, com ara Henry, retrat d’un assassí, la qual va a veure sen­tint-se incòmode per com es recrea gratuïtament en la violència. Després lle­geix una hipotètica crítica que lloa el film amb una retòrica que fa que es pre­gunti si qui ho ha escrit no sent cap remor­di­ment que l’impe­deix dor­mir. Tot seguit, Moretti fa pre­sent Paso­lini, que va abor­dar política­ment la violència (els cos­sos humans abu­sats per for­mes de poder) i en va ser víctima. Es pre­gunta com és que no ha anat mai al lloc on van matar-lo. Ales­ho­res, un llarg tràveling el segueix en part del seu tra­jecte en Vespa (pas­sant al cos­tat del mar, on la gent es banya) fins arri­bar a la platja d’Òstia, on uns fei­xis­tes impu­nes van assas­si­nar Paso­lini. Arri­bat al lloc, es mos­tra una escul­tura en memòria del poeta i cine­asta quasi aban­do­nada: em consta que s’hi ha posat remei. És un frag­ment sere­na­ment emo­tiu men­tre sona The Köln Con­cert, de Keith Jar­ret. Al segon capítol, Isole, Moretti se’n va cap a les volcàniques illes Eòlies per tro­bar-hi un amic. M’agra­da­ria par­lar-ne, però quan arriba a Lipari (abans d’anar a altres illes, com ara Strom­boli, on el volcà ha tor­nat a explo­tar) ja hi ha un aire tar­do­ral. En el ter­cer, Met­ges, s’ins­pira en una experiència pròpia: el seu peri­ple clínic a causa d’un lim­foma. Caro dia­rio va fer-la després de curar-se. Al final, ens diu que li han acon­se­llat beure un got d’aigua en començar el dia. Beu aigua i obre molt els ulls, plens de vida: Il sol dell’avve­nire.