Un Nobel al jacuzzi

Un dels actes solemnes de la vida universitària són els doctorats honoris causa, l’imponent ritual en què es reconeix l’exemplaritat de les aportacions de persones instigadores en el coneixement que han deixat empremta no només en el camp acadèmic, sinó també amb impacte social.

Sol ser un dia d’agitació. Els doctors van guarnits, hi ha parlaments, música, moments de tensió i de gaudi estètic. A part de guarnir-se de manera majestuosa i de veure els companys movent el birret amb què es revesteixen de manera imprecisa i de vegades còmica, són dies en què la universitat viu amb majúscules el seu sentit d’existir. I se sol encertar amb els candidats a rebre aital honor. Enguany, el premi Nobel de Química David W. MacMillan ha estat investit doctor honoris causa per la Universitat Ramon Llull. En el seu discurs, seriosament articulat i divertit en l’expressió, abans de rebre el diploma, el birret, l’anell i els guants, va explicar d’on ve, i no prové d’una família de químics reputats ni d’empresaris o burgesos.

Aquest professor del Departament de Química de la Universitat de Princeton, a Nova Jersey, als Estats Units, va explicar que ell és d’Escòcia, i que per als catalans és una evidència on viuen els escocesos al mapa, però que quan ho explica en altres latituds els ensenya que Escòcia “sempre està situada per sobre de la Gran Bretanya, és fàcil de recordar”. Amb aquest esperit sorneguer, va recordar que el seu germà gran, Iain, va ser “la primera persona” que va conèixer que va estudiar a la universitat. I ho va fer en contra dels desitjos dels seus pares, que es pensaven que “era una excusa per estar quatre anys més sense treballar”.

Però quan es va graduar, va aconseguir una feina amb un sou més alt que el que el seu pare havia guanyat mai a la vida. Llavors els pares van instar MacMillan perquè anés a la universitat. “Però el meu germà va estudiar física, i a mi no m’agradava gens...” Afortunadament, també hi havia classes de química orgànica. “Per primer cop vaig viure una classe que era una lliçó, una revelació, i va acabar convertint-se en una passió. És a dir, la moral de la història és que el meu germà era el millor referent que hauria pogut tenir, sense ell avui no seria aquí..., però si hagués intentat seguir el seu camí en el camp de la física, en comptes de trobar el meu, hauria estat un desgraciat.”

El Nobel va enaltir el fracàs. Aquest professor va escriure dinou cartes a professors d’universitats nord-americanes per continuar els estudis. Es pensava que era la manera d’accedir a un programa de doctorat, com es feia a la Gran Bretanya: escrivint directament als professors. El professor Hal Mooree, de la Universitat de Califòrnia a Irvine (UCI), va ser l’únic que va respondre: “Ets un ximple. Als Estats Units no pots pretendre estudiar un doctorat a còpia d’enviar cartes! Aquí tens un formulari. Usa’l!” Ho vaig fer i, al cap d’uns mesos, m’hi van acceptar i vaig marxar cap als Estats Units. Els fullets en què es veia gent amb pantaló curt i gaudint de banys en jacuzzis a l’aire lliure el van convèncer.

La persona que amb la seva tasca científica en l’organocatàlisi asimètrica i en els avenços en catàlisi foto-redox ha aconseguit el premi Nobel de Química reconeix que el fracàs pot anar de bracet amb el ridícul. MacMillan va decidir anar vestit amb el típic kilt escocès per rebre el prestigiós guardó. I així va ser, però es va sentir molt estrany durant tot l’acte: feia passes curtes, no es podia moure... i ho atribuïa al fet que normalment no va amb faldilles. Simplement, no havia tret un fil que havien deixat en la confecció perquè els plecs no es fessin malbé. En les fotografies apareix amb cara de circumstàncies, tot estret i incòmode. Se’n riu molt, perquè ha après a riure’s de les seves pròpies pífies i a conviure-hi.

He conegut alguns Doctors honoris causa. De vegades la seva recerca afecta un sector petit i de veta de mercat. Pot semblar fins i tot massa especialitzat. Curiosament, els honoris causa no solen ser pedants. Són persones molt hàbils, intel·ligents i agraïdes (als mentors, a la família, als companys...), i humils. Equivocant-se unes quantes vegades, fent el ridícul, escoltant però seguint el que consideraven que havia de ser el seu propi camí. Quan es parla de falta de referents, podem llegir les biografies dels premis Nobel i hi trobarem vides que van començar sent ben canòniques i simples, però que han estat protagonitzades per persones amb capacitats extraordinàries per saber-les viure bé.