Bruixes

La Inqui­sició va ser als segles XVI i XVII una eina de lluita con­tra la dis­sidència. La cacera de brui­xes no dei­xava de ser una forma de repressió con­tra aquells que qüesti­o­na­ven l’statu quo domi­nant; una eina per posar a rat­lla les dones que s’alçaven con­tra unes nor­mes que les man­te­nien cap­co­tes i en abso­luta trans­parència. Sovint eren dones pobres, mar­gi­na­des, conei­xe­do­res de pràcti­ques hete­ro­do­xes. Eren dones que esta­ven fora del sis­tema.

I què deia el sis­tema? Doncs el sis­tema et deia què havies de fer, com t’havies de ves­tir, on havies d’anar i què havies de creure. I si no ho cre­ies? Doncs ho feies veure. I això és el que passa. Que, a vega­des, hi ha qui s’ho creu i qui ho fa veure. I, sovint, el que ho fa veure es passa de fre­nada.

Aquesta set­mana, a Cata­lu­nya, hi ha hagut algu­nes per­so­nes, amb càrrecs polítics o no, que s’han pas­sat de fre­nada. Fa molts anys ja que els nos­tres avis i pares van llui­tar, pre­ci­sa­ment, per acon­se­guir el res­pecte a la dis­sidència. I ara, set anys després de l’1-O, hem de veure les imat­ges d’una colla d’avis mig into­xi­cats pel gas pebre que els llança la poli­cia cata­lana? I unes deten­ci­ons, com a mínim, estra­nyes... Han pas­sat 400 anys, però encara hi ha qui està dis­po­sat a encen­dre la foguera si es tracta de caçar brui­xes.