Les dues Espanyes

Amb l’inici de la tem­po­rada tele­vi­siva, TVE ha fet un fit­xatge estre­lla per situar-lo a l’horari de màxima audiència. David Bron­cano s’ha estre­nat amb un èxit que molts no espe­ra­ven i que d’altres, sí. La revu­elta ha estat capaç de plan­tar cara al fins ara imba­ti­ble Pablo Motos i el seu Hor­mi­guero. Fins aquí no hi hau­ria gaire res a dir: una cadena fa una oferta nova i l’altra manté l’oferta tra­di­ci­o­nal tot i el des­gast lògic de tan­tes tem­po­ra­des. El pro­blema és quan aques­tes guer­res d’audiències es poli­tit­zen i es con­ver­tei­xen –o ho fan ells matei­xos– en aban­de­rats de deter­mi­na­des cau­ses. Segons els experts, els de dre­tes es man­te­nen fidels a Motos i els d’esquer­res es decan­ten per Bro­cano: el que ano­me­nen el reflex de les dues Espa­nyes. I a les Espa­nyes n’han fet qüestió d’estat. Vox va arri­bar a por­tar al Congrés el fit­xatge de Bron­cano perquè, supo­sa­da­ment, Pedro Sánchez ho hau­ria impo­sat per dina­mi­tar Motos. Un man­tra que va anar calant i que des del pro­grama d’Antena 3 es van cui­dar d’anar repe­tint. En diver­ses oca­si­ons, i abans que ni es tanqués el fit­xatge a la tele­visió pública, ja van adver­tir en directe que “La Mon­cloa vol dei­xar enrere Pablo Motos”. Tot això sense demos­trar res i apro­fi­tar, un cop més, per car­re­gar con­tra Sánchez com fan cada dia en unes con­ver­ses polítiques que s’han con­ver­tit en anti­go­vern i pro­dreta.

Ja està bé que es fotin amb Sánchez i que hi hagi fis­ca­lit­zació a la gestió de l’exe­cu­tiu quan es fa des d’una pers­pec­tiva crítica. Però no sim­ple­ment perquè el pre­sen­ta­dor dre­tegi. Tot aquest enre­nou que han mun­tat amb la guerra tele­vi­siva és un símptoma de com de fotuts estan els d’un bàndol i els d’un altre. Uns, con­ser­va­dors i uns altres, més pro­gres­sis­tes. Una Espa­nya que dis­si­mula les fòbies inter­nes i les dis­fressa. I una altra que, per més pro­gre que es vul­gui ven­dre, no és tan llu­nyana de l’altra. Però, per molt llu­nya­nes que siguin les dues Espa­nyes, sem­pre es posa­ran d’acord en el fet que Espa­nya ha de ser “una, grande y libre” i que els inde­pen­den­tis­tes som els que la volem tren­car. Els ene­mics. I no s’ado­nen que aquest invent que en diuen país ja està tren­cat, mirin el pro­grama que mirin.