En català

Per si no hi ha prou gent encara a Cata­lu­nya que pensa que el català és una nosa, en un pro­grama de màxima audiència pre­sen­ten la queixa d’una senyora que no pot fer unes opo­si­ci­ons perquè no té reco­ne­gut un títol de català dels més fàcils. Com que la senyora parla en català, troba indig­nant que li dema­nin aquest títol per fer de pedi­a­tra. I ens assa­ben­tem que la senyora no sabia que no tenia el títol –amb tants com n’han rega­lat, ja és estrany–, que no es va lle­gir bé la con­vo­catòria i li ha pas­sat el ter­mini. I això és motiu d’indig­nació per als ter­tu­li­ans... Pel català? El pro­blema és que un títol no acre­dita ni que el sàpigues ni que el facis ser­vir. A Madrid, no es plan­te­gen con­trac­tar ningú que no sàpiga el cas­tellà. Nosal­tres, en canvi, ens hem d’anar dis­cul­pant pel fet de dema­nar el català en algun lloc. No el podem dema­nar a la justícia, ni a la uni­ver­si­tat i ni tan sols quan tru­quem a la Gene­ra­li­tat. Els que hem d’anar no al pedi­a­tre sinó al psicòleg som els cata­lans!