opinió
Tempesta colonial
El botànic Cavanilles, en les seues Observacions de 1797, ja ens advertia sobre la rambla del Poio: “La seua llera, ampla i profunda, sempre està seca, excepte en les crescudes, quan rep tanta aigua i corre tan furiosament que destrueix tot el que es troba.” Pocs anys abans, en 1775, el barranc havia mostrat el seu rostre més sinistre, quan va assolar Xiva a la mitjanit, amb tanta força que va causar-hi “moltíssimes desgràcies”. Va enderrocar “un nombre considerable d’edificis” i va escampar “per més de dues llegües les tristes despulles i els cadàvers dels pobres que no pogueren evitar la mort”. “Al meu país, la pluja no sap ploure: / o plou poc o plou massa. / Si plou poc, és la sequera; / si plou massa, és la catàstrofe”, cantava Raimon. Cada valencià té tatuada aquesta relació amb l’aigua profundament, en la seua experiència vital, que és tradicional i és quotidiana: “Fins ací arribà la Riuà”, hi ha encara escrit en les cases de València i també en les d’Alzira, per exemple, per a fer referència a la crescuda del Túria de 1957 i la pantanada de Tous de 1982. Alacant en 1996 o el Baix Segura en 2019 són, entre d’altres, fites recents marcades en la memòria col·lectiva.
Com és possible, doncs, que en ple segle XXI i en la tercera àrea metropolitana d’un estat de la Unió Europea un fenomen natural d’aquestes característiques puga passar per damunt de tantes vides humanes? La resposta té moltes cares, però és única: la colonialitat. Aquesta condició que tenim els valencians dins del sistema nacional espanyol és la clau de volta de totes les interpretacions possibles que fem de la resposta. La riuada de 1957 va ser traumàtica i va ser la causa de l’execució del conegut com a Pla Sud, una obra faraònica que va desviar el llit del Túria, que llavors passava pel mig de la ciutat, i el va traure cap a la zona sud de la ciutat, llavors encara una gran plana hortolana. Com que els valencians no n’havíem tingut prou, amb l’aigua i el fang, ens va tocar pagar durant un parell de dècades el cost i el sobrecost del faraó, amb taxes i impostos especials, com els famosos segells extra que havíem d’enganxar a cada sobre; a més dels de rigor, òbviament.
Martí Domínguez, llavors director de Las Provincias, va pronunciar un discurs famós durant la proclamació de la fallera major de 1958: “Quan callen els homes, parlen les pedres.” Li va costar el càrrec. Domínguez va evolucionar des d’un feixisme nacionalcatòlic fins a un valencianisme d’arrel liberal. El Pla Sud va suposar també l’inici de l’especulació urbanística amb l’horta i del creixement exponencial de l’àrea metropolitana de València. Actualment, en aquesta comarca, l’Horta Sud, la zona zero de la catàstrofe en aquesta àrea, vivim al voltant de mig milió de persones. Vicent Olmos, catarrogí, editor de la prestigiosa Afers, que ha patit en primera persona la fúria del barranc, explicava que ara tota la contornada és asfalt, i això ha evitat que la terra absorbís l’aigua. El Pla Sud ha salvat la ciutat de València, però ha condemnat l’Horta Sud.
La rambla del Poio —que a l’Horta coneixem com a barranc de Xiva durant el primer tram, i de Torrent durant el que va a desembocar a l’Albufera— fa anys que espera l’execució d’obres i projectes que poguessen evitar una catàstrofe com la de la DANA. El govern de Mazón té les mans tacades de sang, perquè no va avisar quan tocava, tot i tindre totes les dades a l’abast. No per mala fe, òbviament, sinó per incompetència i per desídia. La desvertebració i el caràcter colonial de la nostra política significa que els nostres càrrecs no coneixen realment el país que administren. Quina era la seua prioritat? Mentre la rambla amenaçava, Mazón recollia un premi al turisme. El pont de Tots Sants estava a la cantonada i no es podia posar en perill.
L’endemà, amb cadàvers pels carrers, el secretari autonòmic d’Emergències, l’ex Ciudadanos Emilio Argüeso, s’incorporava a les onze del matí –que matinar és de pobres–, després que la vespra estigués, primer, reunit amb el responsable de Festejos Taurins i, després, desaparegut. L’agència de notícies Efe enviava un teletip en què explicava com podien vindre els madrilenys a passar el pont a la platja ara que l’AVE havia quedat interromput. Durant dies, els veïns només varen tindre els seus braços i els de voluntaris que s’hi varen desplaçar per a començar a refer-se.
Ara Carlos Mazón reclama un pla de recuperació de trenta mil milions. Pedro Sánchez n’anuncia un altre de deu mil milions. El pla Marshall que necessitem els valencians és molt simple. Tan simple que només necessita que ens deixen d’espoliar una miqueta. Un de cada quatre euros dels nostres pressupostos se’n van a pagar un deute il·legítim que nosaltres no hem generat. Certificat, a més, per PP i PSOE, per l’arquitectura institucional espanyola. Això ens alliberaria al voltant d’uns set mil milions d’euros anuals, que ja no hauríem de dedicar a pagar aquest deute. Els valencians paguem per ser espanyols, i, de vegades, ho fem fins i tot amb la vida.
