Justícia, i més

Cesare Beccaria, escriptor, filòsof, jurista i economista italià del segle XVIII, va escriure un llibre transcendent per a la idea de justícia que va acompanyar el desenvolupament de la idea d’estat de dret que perdura fins als nostres dies: Dels delictes i de les penes. En aquest tractat defensa la proporcionalitat de les penes i la necessitat d’incorporar una idea d’utilitat. D’allà ve tota la doctrina i orientació del compliment de les penes a la reinserció i la superació de les causes originàries del delicte, per evitar la reincidència. El que sí que s’ha de cercar és que la persona condemnada doni garanties de no tornar a cometre el delicte. Hem de recordar que la justícia de l’Antic Règim i el sistema feudal es caracteritzava per la pena corporal, la tortura, d’exhibició pública, i l’absència absoluta de dimensió dels drets humans. La racionalitat que progressivament es va instaurar en el nostre sistema de justícia democràtic va superar aquesta idea de pena pública i exemplificadora.

La justícia democràtica actua sota la idea que els únics drets que es poden veure afectats són aquells que estan previstos en la sentència condemnatòria, per això hi ha mesures d’allunyament de les víctimes de violència o d’inhabilitació en cas de condemnes a càrrecs públics. Aquesta reflexió pretén abordar la polèmica que ha protagonitzat aquest diari entorn a la rellevància de la sentència condemnatòria al periodista i exdirector de Catalunya Ràdio i El Principal, Saül Gordillo, per un delicte d’agressió sexual a una treballadora en una celebració de feina.

La posició del propietari, Joan Vall Clara, ha estat afrontar la decisió de no revocar la condició de col·laborador puntual del periodista en aquest diari, de manera pública i en dos articles on s’ha refermat que la justícia actua per mitjà de les sentències i el seu compliment efectiu i en la seva obstinació en la defensa de la resta de drets, com poden ser el de la vida laboral o el de la llibertat d’expressió.

La posició dels treballadors i treballadores del diari, que faig meva, ha estat nítidament discrepant amb aquesta decisió, també de forma pública i al·legant el seu rebuig absolut a la violència masclista exercida en l’àmbit periodístic, i la necessitat d’exemplaritat ètica en la decisió de l’expulsió immediata del col·laborador d’El Punt Avui.

La primera reflexió és que com a analista estic orgullosa de col·laborar en un diari on les polèmiques s’afronten de cara i donant oportunitat a un debat públic amb coratge i arguments. En temps de tanta polarització i simplificació de visions entre blancs i negres, no és habitual que la gamma de grisos doni joc a ampliar pensament, debats i posicions. La violència masclista és un eix clarament vertebrador de la nova etapa democràtica, on paradoxalment, per molta normativa que hi hagi, el nombre de casos més greus d’assassinats i violència vicària no disminueix. Per això qualsevol decisió relativa a aquesta xacra l’hem de situar en una visió també ètica i de límits públics, on no es pugui visualitzar cap banalització de la conducta fastigosa que, com ha establert la sentència condemnatòria, va protagonitzar el periodista Saül Gordillo en la seva vida laboral.

La segona reflexió, endinsant-nos en el cas concret, és que com a jurista m’ha cridat l’atenció que la fiscalia hagi incrementat la petició de pena de multa a dos anys de presó, com a mostra de la rellevància de la declaració de la víctima en el judici oral i la seva absoluta credibilitat en els fets. Per això considero que la posició de l’acusat, no mostrant cap tipus de responsabilitat com a mínim en actuacions inadequades ni empatia amb la treballadora, no és raonable ni justificable. Cap dona s’exposa de manera pública com ho ha fet la víctima si no ha patit. Hem de recordar que Gordillo té un judici pendent per fets similars en aquella mateixa nit, amb una petició de quatre anys de presó.

No tinc cap dubte que Joan Vall Clara rebutja absolutament qualsevol forma de violència masclista. Però ell, com a humanista i home defensor de llibertats, ha volgut trobar en el matís poc popular el seu lloc de coherència personal. Jo l’entenc. Com també entenc i comparteixo la posició de la plantilla que ha dit “per aquí no”, posant en relleu la necessitat d’una decisió ètica que sigui un gest també corporatiu de solidaritat amb la víctima. I si el mateix Gordillo no declina seguir col·laborant amb aquest diari davant la petició dels treballadors i treballadores i la meva, i seria el que li pertoca, l’animo, si pot, a fer un bon examen de consciència pública.